‘L’ètica algorítmica’, de Francesc Torralba: Pot un algoritme filosofar?

Els robots, els algoritmes i la intel·ligència artificial destrueixen llocs de treball en la majoria de sectors. Llevat de la filosofia, on són motiu de festa. D’entrada, sabem que les grans companyies tecnològiques han començat a contractar humanistes per dissenyar èticament els seus productes i serveis, de manera que una xarxa social no promogui la depressió, un algoritme de recerca no ens mostri resultats esbiaixats, o un robot militar autònom s’asseguri de no estar infringint el dret internacional si decidei...

Els robots, els algoritmes i la intel·ligència artificial destrueixen llocs de treball en la majoria de sectors. Llevat de la filosofia, on són motiu de festa. D’entrada, sabem que les grans companyies tecnològiques han començat a contractar humanistes per dissenyar èticament els seus productes i serveis, de manera que una xarxa social no promogui la depressió, un algoritme de recerca no ens mostri resultats esbiaixats, o un robot militar autònom s’asseguri de no estar infringint el dret internacional si decideix prémer el gallet. Però hi ha una deriva no menys fecunda per al matrimoni entre filosofia i noves tecnologies, que és, precisament, el de posar nom a tots aquests nous problemes filosòfics.

L’ètica algorítmica, del filòsof Francesc Torralba, és un exemple de la febre de l’or editorial que han encetat els altrament sospitosos algoritmes. Estructurat en forma de capítols breus més o menys autoconclusius, el llibre de Torralba fa inventari de tots els temes que fa anys que ens arriben dispersos a les notí­cies sobre tecnologia, des de la protecció de la privadesa en el big data fins al gènere que ha de tenir un assistent de veu, passant per excursos menys pràctics com ara els robots a la literatura i el cinema, o la possibilitat de digitalitzar la consciència. No hi ha un argument que vagi acumulant forces, sinó una mirada general que repassa el temari.

La ironia del llibre és que el podria haver escrit un algoritme, cosa que no queda clar si reforçaria la postura de l’autor

El resultat és un llibre periodístic. No parlem d’una reducció en la dificultat del registre, el gest del filòsof que es vol fer llegidor rebaixant paraules tècniques, sinó d’una renúncia a la disposició filosòfica. Torralba, conegut per haver-se apropat sistemàticament a molts aspectes de la condició humana i haver desenvolupat un vocabulari propi amb èxit, no s’ha llançat amb les seves armes contra les noves tecnologies, sinó que s’ha limitat a recollir anècdotes, jurisprudència i opinions esteses sobre els problemes de la cornucòpia digital i els ha exposat al costat de conceptes i teories d’altres filòsofs que sí que han treballat una postura original. El lector de Torralba que busqui la barreja marca de la casa entre neoaristotelisme i existencialisme cristià moderat, un sant Tomàs barrejat amb Kierkegaard parlant de què parlem quan parlem de telèfons intel·ligents, no ho trobarà pas.

Evidentment, sí que ho trobarà, però en un segon ordre. Les presumpcions filosòfiques de l’autor guien del principi al final els sobreentesos del llibre. Pot un algoritme tenir responsabilitat moral? No, perquè només l’ànima humana està subjecta a la feblesa de la voluntat. Pot un robot proporcionar un sentiment de companyia comparable al d’un humà? No, perquè el cara a cara entre persones és insubstituïble. És desitjable digitalitzar la consciència buscant la vida eterna? No, perquè la vida bona depèn d’acceptar els límits de la condició humana. Torralba dibuixa un extrem tecnoutopista i un de tecnòfob i procura situar-se en una raona­bílis­­si­­ma ­de­­­mocràcia cristiana digital.

El problema és que la filosofia és la disciplina que demostra que dir que una cosa és prefilosòfica és, de fet, una postura filosòfica. Just aquest és el gran tema de l’ètica algorítmica! Com Torralba ens repeteix una vegada i una altra, el gran repte del progrés tecnològic és abandonar la creença que la tecnologia és neutral. Més que repensar l’ètica convencional, el que hi ha en joc és un desvetllament típic de la filosofia existencialista, que també sol ser bona literatura. Torralba fa palesa la necessitat d’una veu filosòfica que faci amb els algoritmes el que Martin Heidegger va fer amb el llenguatge i digui coses com que “els algoritmes són la casa de l’ésser”. El filòsof que crea conceptes que ens ensenyen a mirar, més que el que ens diu què veure.

No seria just demanar a Torralba que fos Heidegeer 4.0. Torralba és un bon divulgador que actualitza els referents compartits al nou context, demostra que ha incorporat les noves veus de referència i sap amenitzar la lectura amb exemples ben triats. Ara bé, el principi que salvarà la filosofia de l’atur tecnològic rau, precisament, en la creació de criteris nous irreductibles als criteris que el programa ja coneix. La ironia de L’ètica algorítmica és que el que podria haver escrit un algoritme, cosa que no queda clar si reforçaria o soscavaria la postura moderadament protecnològica de l’autor.