‘El diable es va aturar a Orà’, de Joan­-Daniel Bezsonoff: Guia sentimental d’Orà

No s’equivoca gens Xavier Pla quan, a l’article que dedica a Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), inclòs a El soldat de Baltimore, parla de la seva “llengua magnètica” i el presenta com “un magnífic constructor de frases, no de frases buides o purament literàries, sinó de frases que pesen, que responen a veritats, primeres frases de novel·les que atrapen el lector perquè l’interpel·len, potser irònicament”. Sens dubte, el lector s’alegra de poder llegir, per exemple, a les primeres pàgines d’El diable es va aturar a Orà, que un dels policies que participen en la investigació dels cri...

No s’equivoca gens Xavier Pla quan, a l’article que dedica a Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), inclòs a El soldat de Baltimore, parla de la seva “llengua magnètica” i el presenta com “un magnífic constructor de frases, no de frases buides o purament literàries, sinó de frases que pesen, que responen a veritats, primeres frases de novel·les que atrapen el lector perquè l’interpel·len, potser irònicament”. Sens dubte, el lector s’alegra de poder llegir, per exemple, a les primeres pàgines d’El diable es va aturar a Orà, que un dels policies que participen en la investigació dels crims que es produeixen a la ciutat al llarg de l’any 1954, un alcohòlic a consciència, “no podia matar-se perquè havia comprès que la vida sempre ens té amagada, en la cantonada d’un carrer d’Orà, una meravella impalpable i fugissera com les frases de Stendhal”, una mostra de la capacitat de la prosa de Joan­-Daniel Bezsonoff per esdevenir intensa, sintètica i condensada, perfectament capaç d’expressar la fragilitat i la fragància dels petits paradisos. Malauradament, però, el lector pot pensar d’aquesta novel·la i del seu autor el mateix que es diu d’un personatge secundari que apareix cap al final del relat una mica perquè sí, com si s’hagués equivocat de llibre, un novel·lista conscient de la seva falta de creativitat i que no desconeix que “la provocació, la subversió del llenguatge li servia de pàmpol contra les seves limitacions” i que “li costava anar més enllà de cent planes”.

Com ja passava a la seva novel·la anterior, La ballarina de Berlín, aquesta pateix la mateixa opressió informativa —tot sovint es té la sensació d’estar llegint una guia sentimental de la ciutat, postissa en excés—, i el lector segurament preferiria que l’autor desenrotllés una mica més les possibilitats argumentals del relat —qui deu ser el responsable de l’assassinat de tantes noies i com actuen els investigadors— en comptes de precisar que amb tanta obsessió els noms dels carrers, les cançons de moda o les pel·lícules que es projectaven als cines, o de centrar-se tan exclusivament en els costums rutinaris i les vivències extramaritals del protagonista de la novel·la, el comissari Ferrandis. Al cap i a la fi, és com si els crims representessin per a Joan-Daniel Bezsonoff un simple pretext per escriure una novel·la, arrítmica i plena d’asimetries, sobre la crisi vital del seu protagonista, o per escriure una novel·la-crònica sobre una època determinada a la ciutat d’Orà, una mena de reportatge de ficció sobre la vida quotidiana al llarg de l’any que va començar la guerra de la independència d’Algèria: no deixa de ser significatiu que l’assassí confessi la seva culpa —gairebé perquè sí, com una exigència del guió—, i s’acabi a la fi la novel·la, just el dia de Tots Sants, quan el Front d’Alliberament Nacional va atacar objectius militars francesos, com si a l’últim moment es pretengués dotar-ho tot plegat d’un caràcter al·legòric, o com si es busqués demostrar narrativament que Boris Pasternak tenia raó i que ningú fa la història, que “la història no es veu, de la mateixa manera que no veiem créixer l’herba”. Certament, al llarg d’El diable es va aturar a Orà no hi ha un sol indici que permeti vaticinar els aldarulls que s’estaven covant en el si de la societat algeriana; tampoc hi ha gaires proves que indiquin que s’ha estat llegint una novel·la suficientment calculada.