‘La ciutat dels vius’, Nicola Lagioia: Estil forense per relatar l’horror

Un dels problemes oberts dins l’art contemporani és com representar la violència. Una violència que, mentrestant, s’ha tornat omnipresent dins de la ficció, sigui visual o escrita. La qüestió és tècnica i al mateix temps moral: volem denunciar-la o cridar l’atenció? Propagar-la com una morbositat o tallar-la despertant el nostre horror amb una descripció minuciosa sobre els seus procediments i les seves conseqüències? Hiperrealisme o paròdia? Funny games o Reservoir dogs?

A La ciutat dels vius, Nic...

Un dels problemes oberts dins l’art contemporani és com representar la violència. Una violència que, mentrestant, s’ha tornat omnipresent dins de la ficció, sigui visual o escrita. La qüestió és tècnica i al mateix temps moral: volem denunciar-la o cridar l’atenció? Propagar-la com una morbositat o tallar-la despertant el nostre horror amb una descripció minuciosa sobre els seus procediments i les seves conseqüències? Hiperrealisme o paròdia? Funny games o Reservoir dogs?

A La ciutat dels vius, Nicola Lagioia s’endinsa en aquest debat, no de manera teòrica, sinó fent un exercici pràctic. Però abans d’examinar els resultats expliquem al lector de què va el llibre. Lagiola enfoca un truculent cas que pot explicar-se en un paràgraf: 2016. Dos homes, Manuel Foffo i Marco Prato, van torturar fins a la mort un noi anomenat Lucca Varà. La notícia va fer la volta al món, els assassins van ser jutjats i condemnats; en algun moment van declarar que no hi havia cap mòbil, que senzillament volien saber “el que se sentia en matar”. O també pot explicar-se en 500 pàgines, i així és com ens assabentem que els assassins eren benestants, que van oferir diners a la víctima a canvi de sexe, que van passar dues nits drogant-se abans de torturar lentament Lucca fins a la mort. Ens assabentem també de molts detalls sobre la tortura (li esclafen el cap amb un martell, però no el maten; l’apunyalen, però no mor; i es dessagna lentament mentre els altres dos dormen), i també (500 pàgines donen per a molt) se’ns ofereix la reconstrucció dels dies previs i posteriors, el caràcter dels assassins, la ressonància social, el judici i l’impacte sobre les famílies imputades. El llibre avança llevant capes a l’horror.

L’autor s’acosta a aquest abisme amb les eines de la crònica (entrevista, recerca, estadística...), però també amb els recursos de la literatura (hipòtesi, conjectures, recreació de l’ambient, construcció de personatges...). El llibre remet a Capote, a Carrère i al DeLillo de Libra (per citar tres noms entre dotzenes) perquè s’integra en un corrent molt freqüentat i estimat pels lectors: exploracions de casos reals amb els instruments de la ficció, esquitxada per intervencions puntuals de l’autor com si fos un personatge més. La recerca de Lagioia és àmplia i seriosa, la història es va reconstruint, sense renunciar a recórrer hipòtesis diferents, i acaba sent un fascinant estudi de personatges, una mirada a la profunda estupidesa de la maldat i l’horror. El cas és brutal, i l’exercici literari (sense ser excel·lent ni gaire original) és efectiu i molt notable. Un dels llibres del curs.

I, malgrat tot... queda oberta la qüestió de com representar la violència. Lagioia opta per la minuciositat i l’estil fred, gairebé de clínic forense que subjecta una mica el desplegament de l’horror però no evita que vessi intermitentment: a què es deu aquesta obsessió? Al grau de detall? El mou la denúncia o un brot morbós? Són preguntes que no entelen el llibre, però a mesura que avancem es van tornant més i més inquietants, un interès afegit. El denunciant, no deu estar aprofitant-se del dolor, pastant una bola d’èxit literari, bones ressenyes i entrevistes amb la misèria dels altres? Potser el més pertorbador d’aquesta sèrie de preguntes és el seu revers: què fem llegint un llibre així sobre la crueltat i l’estupidesa més estèril? O per no defugir de la responsabilitat: què faig jo recomanant-ne la lectura, cosa que, per cert, faig vivament.