‘Tragèdies. Les Troianes i Les Fenícies’: La paraula de Sèneca és terapèutica

Sempre ha estat perillosa la professió de filòsof, més encara quan aquest ha participat directament en la política. En el cas de Sèneca (4 aC-65 dC), viure sota l’imperi de Claudi, Calígula i Neró va fer la seva tasca d’intel·lectual doblement perillosa i contradictòria, a la recerca de fràgils equilibris entre el compliment del deure de guiar sàviament l’acció de govern del Cèsar i la política real, que el va fer còmplice del vessament de sang, el triomf de la injustícia i el poder tirànic de Neró. En política és f...

Sempre ha estat perillosa la professió de filòsof, més encara quan aquest ha participat directament en la política. En el cas de Sèneca (4 aC-65 dC), viure sota l’imperi de Claudi, Calígula i Neró va fer la seva tasca d’intel·lectual doblement perillosa i contradictòria, a la recerca de fràgils equilibris entre el compliment del deure de guiar sàviament l’acció de govern del Cèsar i la política real, que el va fer còmplice del vessament de sang, el triomf de la injustícia i el poder tirànic de Neró. En política és fàcil embrutar-se les mans perquè res del que és humà ens és estrany; però tacar-se-les de sang amb la complicitat en l’assassinat d’Agripina, la mare de Neró, és tenir per sempre més les mans brutes. Això li recriminà Petrarca, el fet de ser un obstinant apologista de la virtut i alhora el mestre d’un tirà, mentre que La Rochefoucauld li retreia que pretengués esborrar els seus crims amb els seus preceptes. Com ens recordà Tàcit, el final de Sèneca va ser de tragèdia, d’una tragèdia anunciada per dependre del caprici d’un dèspota atrabiliari, infantil i cruel com Neró.

És cert que les tragèdies del filòsof estoic no són fàcilment representables a l’escena: parlaments ampul·losos, llarguíssimes descripcions, densitat reflexiva, un abús de la retòrica molt de l’època, un ritme massa alentit de l’acció... Però la tragèdia, com a filosofia dramàtica, serví a Sèneca per mostrar no només el conflicte entre raó i passió enfollida, sinó també per representar les intrigues sagnants de la família imperial, la set insaciable de poder o els cops del destí que amenacen les nostres vides. Seria fals, però, restringir la tragèdia de Sèneca a tragèdia política, ja que com un digne mestre del gènere, va fer una radiografia de la naturalesa humana, amb les seves fortaleses i febleses, els seus vicis i virtuts, els seus delictes i faltes. La filosofia política i el fatalisme dominen les tragèdies de Sèneca, sí, però també és cert que no perd mai l’esperança en l’home, una cosa sagrada per a l’home.

No podem negar que la paraula de Sèneca, en especial la de les seves Lletres a Lucili, és terapèutica, un manual d’autoajuda de la bona, la dels filòsofs, un manual d’instruccions per ser feliç, d’educació emocional i resi­liència per aprendre, en caure, a tornar-nos a aixecar. La Fortuna ha estat generosa amb Sèneca en català. Carles Cardó havia tra­duït les seves obres filosòfiques, tasca completada per Joan Mariné Isidro. Antoni Seva ha assumit el repte herculi de traduir les tragèdies del filòsof, amb una valentia heroica i un ofici de filòleg digne d’admiració.

Final de tragèdia i vida d’heroi de tragèdia que ha propiciat que no hagin estat pocs els que han estat seduïts per la filosofia, la vida i l’obra de Sèneca, encara que, com deia Nietzsche, l’estoïcisme sigui una filosofia que exigeix massa sovint empassar-se gripaus i posar bona cara. Vida i mort d’un filòsof que fascinà Erasme i Montaigne, Diderot i Händel, quan va compondre la seva Agripina; ofici d’un dramaturg que amb el seus monstres cruels i models de virtut inspirà Shakespeare, Corneille o Artaud; el Seneca saepe noster de Tertul·lià, el Sèneca sempre nostre de la casa dels clàssics en llatí i català.