Angela Davis, gènere, raça i classe

Ahores d’ara, ningú s’atrevirà a negar que el gènere és una categoria molt útil per a l’anàlisi de la imposició d’un rol sobre un cos sexuat al llarg de la història. Angela Y. Davis va escriure ja fa molts anys un lúcid i revelador assaig sobre la història del llegat de l’esclavitud com a criteri per a una nova feminitat, sobre com el que tradicionalment s’ha anomentat raça podia enriquir el feminisme blanc dominant, de com hauria estat la lluita de més eficaç en associació amb la lluita per l’alliberament de les dones neg...

Ahores d’ara, ningú s’atrevirà a negar que el gènere és una categoria molt útil per a l’anàlisi de la imposició d’un rol sobre un cos sexuat al llarg de la història. Angela Y. Davis va escriure ja fa molts anys un lúcid i revelador assaig sobre la història del llegat de l’esclavitud com a criteri per a una nova feminitat, sobre com el que tradicionalment s’ha anomentat raça podia enriquir el feminisme blanc dominant, de com hauria estat la lluita de més eficaç en associació amb la lluita per l’alliberament de les dones negres.

Calia que ser dona deixés de ser sinònim de ser mare o mestressa de casa, que en aquesta lluita el treball domèstic no fos exclusivament responsabilitat femenina. Era fàcil on trobar un model, model que les feministes blanques no van saber o no van voler trobar. Les dones negres, les esclaves, no es van veure reduï­des tan sols a la categoria mestressa de casa, perquè les dones i els homes negres esclaus, sotmesos a la dia­lèctica salvatge i feroç de l’amo, van fer de la seva vida domèstica i social un espai d’igualtat sexual. La gesta extraordinària, com la denomina l’autora, va consistir a fer de l’opressió que patien com a esclaus una qualitat positiva: l’igualitarisme de les seves relacions socials. Les dones negres eren iguals als seus companys negres en l’opressió que patien, iguals en la seva resistència ferma contra l’esclavitud.

Aquesta professora i activista nord-americana ens revela com la causa de l’esclau ha estat sobretot la causa de les dones, víctimes de càstigs que excedien els que rebien els homes, perquè més enllà d’assots i mutilacions havien de soportar la violació institucionalitzada. Davis va lluitar, també des de la presó, per recordar-nos allò de Marx que “el treball de pell blanca mai podrà ser lliure mentre el treball de pell negra estigui marcat a ferro”. El seu feminisme no ha renunciat mai a combatre l’estructura de classes d’un capitalisme que anima els homes que exerceixen el poder en l’esfera econòmica i política a ser també agents habituals d’explotació sexual.

Però, a més a més, l’obra de Davis té l’encant afegit d’allò políticament incorrecte, sobretot per la denúncia del racisme d’una part de la història de la lluita feminista, la de dones anglosaxones, blanques i molt cristianes que lluitaven pel sufragi femení i la igualtat entre sexes, però alhora miraven amb condescendència i paternalisme d’oncle Tom les seves germanes negres; les mateixes dones blanques que fins als anys quaranta anaven als mercats de les cantonades de les ciutats nord-americanes a triar la millor serventa negra; les mateixes joves feministes blanques que als anys setanta lluitaven als Estats Units a favor de l’avortament, però eren menys receptives a denunciar les esterilitzacions de què eren víctimes moltes dones negres.

Davis critica que les dones blanques, les feministes incloses, han mostrat una reticència històrica a reconèixer les lluites de les seves germanes negres, per no dir que s’han involucrat poc en la tasca de millora de les condicions de les treballadores domèstiques. Com a feminista marxista, Davis ha afegit una perspectiva històrica per desvelar com la família o la sexualitat són fruit del patriarcat i de modes de producció canviants, i de com el gènere, més enllà d’unes relacions de poder, és un element vertebrador de les societats que ha servit al capitalisme per perpetuar la inferioritat femenina i per fer de les dones unes eternes menors d’edat que haurien de resignar-se a trobar a la llar el seu lloc natural.

L’assaig, emotiu i colpidor, és ple de víctimes i d’heroïnes de la lluita per la igualtat, d’un combat desigual que ha d’esdevenir també la nostra lluita, la lluita de tots i totes.