La gossa de Rigoberta Bandini

Com és habitual, faig descobriments en mala hora i quan mig món ja els coneix. Amb una ànima anciana i un cervell antiquat, trobo les coses quan la gent ja ha passat de pantalla i quan el mood ja és un altre.

Fa uns mesos era en una festa d’aniversari d’una amiga i tot de cop va sonar Perra, de Rigoberta Bandini. “Me gustaría ser el perro de un perro”. Quina genialitat....

Com és habitual, faig descobriments en mala hora i quan mig món ja els coneix. Amb una ànima anciana i un cervell antiquat, trobo les coses quan la gent ja ha passat de pantalla i quan el mood ja és un altre.

Fa uns mesos era en una festa d’aniversari d’una amiga i tot de cop va sonar Perra, de Rigoberta Bandini. “Me gustaría ser el perro de un perro”. Quina genialitat. Quina manera de parlar dels humans per contrast amb les bèsties i quina manera de revolucionar el sexe i l’amor a destralades de submissió capgirada.

Quan vaig enviar la cançó a un amic, em va dir que i tant, que era molt bona, però que tenia un defecte, i era que estava escrita en castellà. Tractant-se d’una cantant catalana que es diu Paula Ribó que ha triat Rigoberta Bandini com a nom artístic, això és una santa putada, creu ell. A veure, Blanca, em va dir, tu que sempre et fiques la paraula política a la boca i que vas per la vida recargolant el llacet de l’engagement, no pot ser que no vegis que a cada bugada perdem un llençol i que ens n’anem de dret al pedregar. Davant d’aquesta reacció tan furibunda com lúcida, li vaig enviar un àudio per dir-li que se me’n fotia sobiranament, que Perra estés escrita en castellà. Mira que l’estimo, i ho sap, però una mica més i m’engega a la merda. Fins i tot vaig haver de recordar-li que no patís gens, que jo continuaré escrivint en català perquè és la llengua que em surt, perquè és la llengua que trio i perquè és la llengua de mon pare barceloní i de ma mare mallorquina de pares andalusos. Potser es va enfadar de debò perquè ja no em va ni respondre.

No sé el motiu de la seva tria lingüística, però potser a Bandini, que com tothom té una ànima lliure, és en castellà com li va sortir

Que ja ho sé, amic, que vivim enfonyats en un Estat que maltracta les llengües i que si no ens fem molt, però molt pesats, esclafaran el català de mala manera i no deixaran ni una sola canya dreta a lo pus bell catalanesc del món. Però és que a part de la jerarquia evident que hi ha entre les llengües i de la repressió encara més evident que pateix el català, també hi ha l’estricta qüestió personal. La tria subjectiva i el sagrat determini individual.

Dit això, insisteixo, m’és ben igual que Bandini hagi desitjat que algú li compri “pienso caro, sin complejos”, així, en castellà. Desconec el motiu de la seva tria lingüística. Per arribar més enllà de les nostres fronteres malmeses, suposo. Perquè l’escolti més gent i per fer el mambo més gran. Però potser també hi ha un altre motiu, i és que Bandini, com tothom, té una ànima lliure i és així, en castellà, que li va sortir la cançó.

Ara bé, com que la meva opció és diferent de la d’ella i com que tampoc no estic d’acord amb l’anàlisi d’aquest amic meu, el que trobo que podríem fer en situacions com aquesta és arremangar-nos i au. Podríem, per exemple, traduir Perra al català. Ell, que és mestre i poeta, sap que traduir aquesta cançó no és gens complicat, però també és conscient que cal fer alguna giragonsa semàntica i que, en aquest cas, el coixí de la música permet de moure el recompte de síl·labes. Començo, doncs, amb algunes estrofes. Perquè ell, si ho vol, segueixi traduint. Però si ho faig és, sobretot, per convidar-lo a ballar.

“M’agradaria ser el gos d’un gos / Que fos ell el qui em tragués a passejar / Que em comprés el pinso car, fora històries / I en una olla, sabés servir-me aigua mineral”. “Aquest fet de néixer dones en un temps que és de Despentes / És difícil, no sé per on començar / Si jo pogués ser una gossa, per favor, deixeu que ho sigui / Només vull llançar corretja i passejar”. “Jo he nascut per ser una gossa, per favor, deixeu que ho sigui / Prò no vull que ningú em posi el morrió / Que si estic a quarts de quinze i a la parra algun diumenge / Permeteu que m’escarxofi en un sofà”.