Mort d’un pare

El passat dilluns morí a França el galerista i hoteler Juan Antonio Horrach Moyà. Assistia a una carrera de trot prop de Tolosa de Llenguadoc quan patí un atac de cor. Tenia cinquanta-un anys i gaudia d’una gran popularitat entre la societat illenca. Els diaris locals n’anaren plens, l’endemà; el meu cervell, també. El món del galerisme no és precisament el meu preferit (desconfio de la cruïlla entre art, discurs crític, propietat privada i dependència del col·leccionista), i gairebé no coneixia la persona. Així i tot, la notí...

El passat dilluns morí a França el galerista i hoteler Juan Antonio Horrach Moyà. Assistia a una carrera de trot prop de Tolosa de Llenguadoc quan patí un atac de cor. Tenia cinquanta-un anys i gaudia d’una gran popularitat entre la societat illenca. Els diaris locals n’anaren plens, l’endemà; el meu cervell, també. El món del galerisme no és precisament el meu preferit (desconfio de la cruïlla entre art, discurs crític, propietat privada i dependència del col·leccionista), i gairebé no coneixia la persona. Així i tot, la notícia em va trasbalsar.

En primer lloc, impressiona l’edat prematura. Però, a més, em sobrevolava el record de l’únic pic que coincidírem, quan el vaig entrevistar el setembre del 2015. Horrach Moyà em produí molt bona impressió: es notava l’aura de poder (impossible que no es noti, quan hi és), però també la bonhomia i una intel·ligència notable. Ens entenguérem.

Ell es presentà com una figura polièdrica capaç de connectar els dos plans tan dispersos que constituïen la seva vida professional. La clau, digué, eren els espais: el bastiment d’una atmosfera artística en els interiors hotelers no genera decoració sinó unes “energies” bolcades a la “influència exterior”, reiterà, una mirada transformadora. No sé si em va convèncer, però almenys em seduí... I ara em pregunto si Horrach Moyà degué llegir La mar rodona (Club Editor, 2018), de Sebastià Perelló, una novel·la notable que imagina l’hotel com a instal·lació artística pertorbadora.

Tanmateix, tampoc és això el que m’ha tingut tota la setmana pensant-hi. La vertadera clau és de caire íntim. El 2015, a petició seva, ens citàrem a l’hipòdrom palmesà de Son Pardo. Menjàrem frit entre homenots de pits peluts al descobert. I és que Horrach era un apassionat del trot, un esport que (silenciosament, autòctonament) vertebra part de la vida illenca. Horrach posseïa cavalls, hi feia d’empresari, i gaudia de l’espectacle com un pagès més. Em va explicar que un dels seus fills s’hi volia dedicar de ple, al trot. “Què en penseu?”, li vaig demanar. “És perfecte i té tot el meu suport!”, va ser la seva resposta.

A la cursa francesa del passat dilluns hi participava el fill de Juan Antonio Horrach Moyà. Fins i tot va guanyar la segona mànega. I de sobte, son pare era mort. Tant entusiasme apagat en un instant. Vaig recordar un llibre que adoro, les memòries del periodista Joan Pericàs (Obra completa, Sloper, 2011). Essent molt jove, Pericàs veié morir el seu a les portes d’un estadi de futbol. Les dues escenes s’entreveren en la seva mescla de vitalisme i tragèdia, sintetitzant així, per atzar, un destí universal: que el món deixa de ser el Món quan perdem el pare, però encara trota.