La tensió entre la indústria cultural i la cultura

Quan llegeixo i sento que la cultura és consum, penso en l’extenuació. De les bigues mestres de la casa de la cultura, que suporten una pressió més i més colossal de descurança col·lectiva. Negligència escortada per la hipocresia convençuda dels seus drets, advertia als companys resistents el poeta René Char que els esperava acabada la guerra, als Carnets d’Hypnos (1946). La idea de consumir cultura esbalaeix. Uns quants no ens hem format així, la cultura és el nostre grial. No formava part del nostre lèxic fa quaranta anys, aque...

Quan llegeixo i sento que la cultura és consum, penso en l’extenuació. De les bigues mestres de la casa de la cultura, que suporten una pressió més i més colossal de descurança col·lectiva. Negligència escortada per la hipocresia convençuda dels seus drets, advertia als companys resistents el poeta René Char que els esperava acabada la guerra, als Carnets d’Hypnos (1946). La idea de consumir cultura esbalaeix. Uns quants no ens hem format així, la cultura és el nostre grial. No formava part del nostre lèxic fa quaranta anys, aquell 1982 que un moviment barrinador va començar. La ciutat olímpica engegava el projecte de consumpció —trieu-ne el sentit— i dibuixava el mapa del futur, des de les xaboles de la postguerra, que desapareixerien al cap de set anys (!), fins a les maneres de la cultura en l’espai públic significades per l’edificació del Macba al Raval encarregada per l’alcalde Maragall el 1986. Gestos del temps.

Parlàvem en tot cas d’indústria cultural. Ve d’un capítol de Dialèctica de la Il·lustració (1943-1947) de Horkheimer i Adorno, de títol sense confusió: “La indústria cultural: Il·lustració com a engany de masses”. Il·lumina el camí i els perills de la producció artística en la modernitat. Creadors i productors sense mecenes en temps de la reproducció cultural mecànica: la rotativa, el cine que deixava les barraques (i els palaus) de fira dels suburbis per ocupar les avingudes de les ciutats, la literatura, la primera època de la premsa de llargues tirades i de les publicacions i pamflets de tota mena, la fotografia, el teatre i el cabaret, la música i el ballet, la nova arquitectura que dominaria l’espai públic.

Tot és reversible

Però les coses havien girat, en el món real. Desproveïda de la crítica alemanya, la noció d’indústria cultural campava entre els administradors del postfranquisme. El 1982 feia dos anys de Pujol a la Generalitat i González arribava a la Moncloa. En paral·lel, emergia un canvi cultural d’abast global. El pensament —feble, en matinera qualificació de Vattimo el 1983— s’encarrerava pel relativisme, i tenia pressa. Les màscares dels il·lustrats de masses es van mirar de reüll la postmodernitat i la van fer a mida: tot valia, del dret o del revés. Tot seria a partir de llavors reversible. Els estudiosos crítics hi veien, però, una lògica cultural. La del capitalisme avançat, en deia Jameson el 1991. Linda Hutcheon en demostrava el 1983 el sentit paròdic com a picada d’ullet a la regla cultural que confia en el públic participatiu, reforça la tradició i glossa l’excepció.

La idea de consumir cultura esbalaeix. Uns quants no ens hem format així, la cultura és el nostre grial

La noció de lògica cultural se n’ha salvat, de la potineria. La cultura pot ser entesa per les capes de lògica cultural que cada regió del món, cada cultura específica, duu darrere com un bé que ha suportat tota mena de desgrà­cies històriques i de la merda n’ha fet or, una arqueologia de l’esperança. Hi ha coses que resisteixen les imbecil·litats, i això és la cultura.

A l’igual que la noció d’indústria cultural de l’origen va ser girada del revés pels estafadors il·lustrats que havia de destapar, la postmodernitat era ben distinta de la paròdia poca-solta que l’ha reduït. Va obrir les portes a la diversitat cultural del planeta. Fou un sotrac a l’entotsolament de les arts, a l’experimentalisme delirant dels setanta i com aprofitar-ne les ensenyances. Vade retro general, ni parlar-ne. Així, postmodern ha passat de substantiu a adjectiu, un mot desdenyós de la llengua de fusta pública i doncs de la privada, de l’ample redós d’administrats seguidors dels intel·lectuals i escolans dels administradors.

Però als vuitanta tot el que duia el prefix post- era l’últim bram del pensament. Que la postmodernitat sigui contemporània del postfranquisme, alguna cosa deu voler dir de nosaltres enllà de mogudes d’això i d’allò.

Avui, com que tot és reversible i folklòric, pots trobar un premi de poe­sia de l’exili dit Roissy-en-Brie, on es va consumar la immensa fractura cultural sense tancar de la punyent i necessària colla de Sabadell (Trabal, Obiols, Oliver). Li hauria posat Bierville, la veritat.

Productes, produir

Entre unes coses i unes altres, produir ha canviat des dels vuitanta el marc del diccionari de la cultura: denotar la confecció de productes.

Hem tolerat una falsificació (més). Parlar d’indústries culturals té un preu. El mercat mana i a veure com t’hi posaves. Als vuitanta i els primers noranta la pasta corria rere i davant de la cultura, anys del pilotasso institucional en sentit ample, que inclou la indústria editorial. La literatura institució. Em va arribar una oferta de contracte de tres llibres l’any, per no recordo quant: vaig fer cara de Buster perquè la de Garbo no em surt bé. El vincle entre regla i excepció es trencava eliminant l’excepció a la regla del mercat. Pasta i contractes anuals segons els criteris del mercat, o res.

Un record agraït, aquí, a Godard, l’enciclopedista de la imatge i les paraules, continuador de la Il·lustració i una de les excepcions més formidables de la cultura visual del XX i del present. Em porta a Diderot, el polímata transversal que tocava tots els pals de l’escriptura. Hauria disfrutat amb el cine, tant com amb les imatges de l’Encyclopédie que va dirigir durant més de vint anys malgrat l’oposició de l’església i del poder establert, a la brava, sense suports, com sovint es trobaria Jean-Luc. L’escriptor Diderot, probablement un dels primers autors a fer de la literatura un ofici, amb la fama, l’autoritat, la independència i la dignitat que això comporta.

Tornem-hi. Havia descartat del meu vocabulari produir en relació a les obres totes de la cultura, avui també dites artefactes (interessant matís dels temps). Fins que un dia del 2019 em vaig topar amb una carta de Rodoreda que em va tornar el sentit original del mot. Escriu a Tarradellas: “L’intel·lectual català té, del Renaixement ençà, una manera de fer política, i només una: produir en català” (la cursiva és seva). Som en l’exili europeu més greu: gener de 1949. No per això la noció de “fer política” és contextual i prou, en Rodoreda és una categoria. La seva obra és política tant com és poètica, visionària, original i agosarada, alta literatura occidental. És el resultat del seu conreu de l’excepció.

Als 80 i 90 la pasta corria rere i davant de la cultura, anys del ‘pilotasso’ institucional, que inclou la indústria editorial

Vincles ferotges

L’excepció és més rica que la regla, perquè la conté, mentre que no a la inversa. Els vincles afeblits entre regla i excepció dominen avui la cultura, ací més que en els països que les institucions diuen prendre de referència. L’afer és central en la història de la cultura, el seu decurs, el seu futur. La repetició de la regla, l’acció sotmesa a regles, és falsificadora. Fina Birulés em remet al filòsof Kierkegaard, el jurista Schmidt i l’historiador Ginzburg.

L’excepció és fèrtil. No existeix sense la regla i alhora l’enriqueix, mare que cuida la filla, filla que cuida la mare. La regla, diuen els savis, sense l’excepció és constrenyiment. I quan la saviesa popular sentencia que tota regla té excepció, és que la regla és plural, no única. Això no va d’éssers excepcionals, sinó del fet que la cultura no ha sorgit mai ni neix del consens sinó de la consciència de l’altre, de l’acció individual amb els altres i per als altres, des dels temps que una dona prehistòrica va pintar una paret de la cova, cosa que no havia fet ningú abans, i començava l’excepció. És el cant de la imaginació que amplia els marges, límits i possibilitats del consens, sovint forçat.