La crisi del 2017 al Quadern: de cadenes i orxates

La cultura a Catalunya es fa amb l’orxata del contrari pagada. Carles Riba, a la seva rica, punyent, entranyable correspondència, s’hi referia parlant de la crítica literària, però l’afirmació és extensible a tot el sistema cultural català. “Hi ha un sol cercle, i tenim por de no poder-nos-hi repapar amb tranquil·litat, i amb la certa dosi d’elogis que necessitem”, escrivia, de Munic estant, el 24 de juny de 1922. Fa cent anys gairebé dia per dia. Qüestió de dimensions, probablement. I aquí seguim.

Fruit en bona part d’aquesta estructura resclosida, Quadern va estar a punt que el fessin...

La cultura a Catalunya es fa amb l’orxata del contrari pagada. Carles Riba, a la seva rica, punyent, entranyable correspondència, s’hi referia parlant de la crítica literària, però l’afirmació és extensible a tot el sistema cultural català. “Hi ha un sol cercle, i tenim por de no poder-nos-hi repapar amb tranquil·litat, i amb la certa dosi d’elogis que necessitem”, escrivia, de Munic estant, el 24 de juny de 1922. Fa cent anys gairebé dia per dia. Qüestió de dimensions, probablement. I aquí seguim.

Fruit en bona part d’aquesta estructura resclosida, Quadern va estar a punt que el fessin caure en una trinxera quan prop d’una desena de col·laboradors van deixar el suplement d’un dia per l’altre en ple vendaval de les conseqüències de l’1-O del 2017. No calen noms, els recorda l’hemeroteca.

Un no ho va veure venir, per una banda distret a sistematitzar i donar cadència de forma i fons a un suplement en català que complia llavors 35 anys ininterromputs de presència setmanal en un diari, amb un reconeixement innegable guanyat a pols per textos rubricats per noms com els de Manuel Vázquez Montalbán o Joan Ferraté, per esmentar només dos col·laboradors històrics. Una crisi econòmica ferotge que, brandant les tisores, galopava a cavall de les primeres urpades d’un ofici que portava al periodisme d’outlet de les xarxes socials, i que xuclava també (massa) energies.

Hi havia, alhora, el coixí del convenciment que la cultura és sempre anterior i superior a la política. “És la planta de l’espiritualitat d’un poble; la política tan sols un dels seus fruits”, defensava Agustí Calvet, Gaziel. Patètica innocència, la tesi era, doncs, que “qui fa cultura, per modesta que sigui, fa sempre una obra d’alta, de pura i de durable política, de l’única que és prou forta per resistir els temps i mantenir-se per damunt de totes les vicissituds de les coses i dels homes”, per seguir la doctrina gazeliana.

Sota aquesta premissa, calia intentar que la capçalera de Quadern fos una mena de zona desmilitaritzada, i els qui hi col·laboressin, cascos blaus en moments en què es demanaven adhesions infrangibles a banda i banda, com potser des de la Guerra Civil no s’havien vist. En una trinxera, o en l’altra, va arribar a demanar un antic editor i exresponsable cultural institucional a les xarxes...

Com fos, semblava urgent protegir allò tan preuat, mirar més enllà des d’abans i per sobre la cultura; per sobre de picabaralles sociopolítiques, potser el gran denominador comú; reforçar la continuïtat d’una tasca en un país donat periòdicament, des de fa ja cinc segles, als “atacs epilèptics”, com també deixà escrit el periodista més intel·ligent que tindrà mai la dreta catalana. Ben pocs a Quadern no ho van entendre i ben pocs articles no van contribuir-hi. L’hemeroteca, en tot cas, també en deixa constància, de tot això.

Es van incorporar a la capçalera, el gener de 2018, noves veus, algunes de sorprenents per als fonamentalistes de banda i banda. Gairebé ningú rebutjà la proposta. El cas és que, avui, algunes de les ments més brillants i preclares de la cultura catalana escriuen en aquest suplement, com ha passat des de la seva fundació. Pot intuir-ho, però difícilment el lector de Quadern podrà saber, a partir dels seus textos, si els autors són o no més o menys d’una corda política o d’altra. No se’ls va preguntar mai als qui llavors entraren, de la mateixa manera que no es va fer amb els que marxaren ni amb els que continuaren llavors. No calen segons quins pedigrís per intentar donar una mirada lúcida al vertiginós zeitgeist del segle XXI, per tendir a diseccionar amb criteri la creació cultural catalana vingui de qui vingui, per estendre ponts entre la producció en català i la feta en castellà a Catalunya, per aportar originalitat, frescor, cintura i crítica a això de prendre el pols a aquesta planta de l’espiritualitat.

A cinc anys d’aquell sotrac, aquest article, encara avui amb un esperit difícil d’imaginar encabit en determinats mitjans escrits en català, forma part de l’especial dels 40 anys del suplement cultural en català degà de la premsa diària de Catalunya. Perquè “o triomfem per la intel·ligència o perdrem”. També ho va dir Gaziel. La cadena, doncs, continua.