Circ sense pa

Tinc un ridiculum vitae llarg, ample i profund. Fa tres anys vaig trencar amb el cap una enorme porta de vidre que no vaig veure. Pluja de vidres, alarmes, sang, tothom espantat... Quan era petit vaig esmorzar a casa dels veïns d’uns parents que feia molt de temps que no veia: no recordava la casa, ni les cares i els veïns no tocaven ni quarts ni hores, però em van afartar com un lladre i l’anècdota encara s’explica, és clar. En una conferència vaig pronunciar la paraula sexe davant de cent cinquanta persones sense venir a tomb. La llista és llarga.

Confessar els ridículs és di...

Tinc un ridiculum vitae llarg, ample i profund. Fa tres anys vaig trencar amb el cap una enorme porta de vidre que no vaig veure. Pluja de vidres, alarmes, sang, tothom espantat... Quan era petit vaig esmorzar a casa dels veïns d’uns parents que feia molt de temps que no veia: no recordava la casa, ni les cares i els veïns no tocaven ni quarts ni hores, però em van afartar com un lladre i l’anècdota encara s’explica, és clar. En una conferència vaig pronunciar la paraula sexe davant de cent cinquanta persones sense venir a tomb. La llista és llarga.

Confessar els ridículs és divertidíssim. Tinc un amic que conta que, quan era petit, pensava que conduir un tren era molt complicat, que el conductor havia de fer girar el volant amb precisió perquè coincidís amb els rails. Una tieta, després de trenta anys, va adonar-se que la van enganyar quan li van dir que les persones molt grasses necessitaven un joc de corrioles per fer l’amor. Pensava que les venien a les botigues d’ortopèdia, santa innocència.

Per això és reconfortant recordar en el ridícul d’Alícia Sánchez-Camacho, que diu que es preocupa dels problemes reals de la gent i ens fa perdre temps i diners amb espies i converses de tuppersex. És tranquil·litzador comprovar que no som tan grotescos com la consellera Serrat, que s’inventa la lapao, ni com el PP de València, que necessita els ibers per distanciar-se del català: més val ridícula que catalana, com Endesa però en filologia. No serem mai tan importants com ells, però passem vergonya aliena amb el NIF de la Infanta, amb els casos Palau i ERE, o quan recordem el tabac del conseller Ausàs. Què és un cop de cap contra una porta de vidre quan veiem l’alta societat catalana en les imatges d’arxiu amb què ens il·lustren el cas Urdangarin, tots plegats tan somrients? Quina importància tenen les cares d’aquella gent de la conferència quan veus que als Encants coberts hi continua plovent?

S’acaba el curs, senyors, pietat. Ja que no poden fer que s’acabi també la crisi, si us plau, intentin no fer gaire el ridícul. Riure’s d’un mateix està molt bé, però fotre’s dels altres... No li posin més samarretes del Barça a Colom, no pronunciïn “federalisme” fins que no ho facin a Espanya i durant sis mesos no treguin Lluís Llach enlloc. I, de genolls, amaguin Sánchez-Camacho, que fa temps que fa més pena que riure. Almenys la tieta ens va fer passar una bona estona amb allò de les corrioles.