Els pressupostos de la llengua

De moment, el que fins ara ha transcendit sobre el nou rumb de la política lingüística és encoratjador, no tant perquè les mesures plantejades facin venir salivera —de moment, poca cosa s’ha posat en marxa—, sinó perquè almenys hi ha la intenció de sortir de l’atonia en què ens trobàvem els darrers anys. D’una banda, entre la ciutadania s’havia instal·lat la idea que això de la llengua formava part de les polítiques públiques, que ja hi havia qui se n’ocupava —la Generalitat—, i de l’altra, des de l’administració —altre cop la Generalitat— es feien campanyes recordant-nos que això del català e...

De moment, el que fins ara ha transcendit sobre el nou rumb de la política lingüística és encoratjador, no tant perquè les mesures plantejades facin venir salivera —de moment, poca cosa s’ha posat en marxa—, sinó perquè almenys hi ha la intenció de sortir de l’atonia en què ens trobàvem els darrers anys. D’una banda, entre la ciutadania s’havia instal·lat la idea que això de la llengua formava part de les polítiques públiques, que ja hi havia qui se n’ocupava —la Generalitat—, i de l’altra, des de l’administració —altre cop la Generalitat— es feien campanyes recordant-nos que això del català era cosa de l’usuari, que tu ets el mestre i la llengua depèn de tu. La cara més amable d’aquesta displicència va ser el programa del voluntariat i la formació de parelles lingüístiques, tot un èxit que demostra l’escassesa de recursos destinats al català i l’enorme coratge del catanaloparlant mitjà, sempre disposat a pouar una mica més en la seva fidelitat a la llengua.

La consellera de Cultura, Natàlia Garriga, ja ha anunciat la revisió a fons de la política lingüística en pes, tota una declaració d’intencions que convida a mirar el futur amb esperança i ens estalvia la tasca ingrata de passar comptes amb el passat recent; deixem-ho com està i posem-nos mans a la feina, que n’hi ha molta per fer, miris on miris: l’escola, l’audiovisual, el metge, el comerç de sota casa. Aquesta mateixa setmana, Garriga ja ha donat a conèixer les millores en el finançament del seu departament, i per tant també de les partides destinades al foment del català. I entesos, ens hem de felicitar perquè som davant d’una sensible millora, però l’increment és minso i manté el relegament de la llengua a la cua de les polítiques públiques.

D’entrada, cal destacar dels nous pressupostos l’aparició del que fins ara era un projecte llaminer i benintencionat, però també eteri: això del Pacte Nacional per la Llengua. No en sabem res més enllà de la determinació del Parlament de tirar-lo endavant (i per àmplia majoria, més fins i tot de la que va servir per aprovar la llei de normalització lingüística), i fins ara només se n’ha anunciat una mesura: la voluntat dels departaments d’Educació i Recerca i Universitats de millorar la formació del cos docent de català. Però el fet que tingui dotació pressupostària pròpia vol dir que la cosa va de debò: 450.000 euros destinats a treballs tècnics. Això és, “definir els termes del pacte, definir les ponències i realitzar el procés participatiu”, segons el document dels pressupostos. No sabem com serà el Pacte per la Llengua, però sembla que hi haurà unes ponències de treball i que en algun moment s’endegarà un procés de participació que, suposem, comportarà una crida a la ciutadania. Malament si això és només una acció de govern i se’n deixa al marge el teixit civil i el conjunt de parlants, que poden, altre cop, fer deixament de funcions en l’administració.

Així mateix, convé celebrar que en un pressupost global de la Generalitat que significa un increment del 17,3%, el foment de la llengua experimenti un augment del 24,3%, tot passant de 31,2 a 38,8 milions d’euros; la llàstima, però, és que venint d’on veníem haguem de felicitar-nos per un increment de 7,6 milions. Ara potser convé recordar —demagògicament, esclar— la partida prevista per adquirir els terrenys del famós Hard Rock al camp de Tarragona (120 milions, tres anys de pressupost pel català), un complex que, pel model de turisme i de negoci que comporta, ja podem preveure que actuarà amb un efecte contrari al foment del català i esdevindrà un no-lloc lingüístic on la llengua pròpia brillarà per la seva absència. Ja ens hi hem trobat en altres bandes. Tal vegada no estaria malament que, en el futur, els comptes públics incloguessin partides compensatòries pel català, de manera que per cada euro que s’invertís en la destrucció de la llengua se n’invertís un altre per mantenir-la. Llavors el pressupost pel català sí que faria patxoca.