L’aprenentatge de l’alegria

Pot semblar que Lluís Oliván (Lliçà d’Amunt, 1968) s’hagi proposat investigar si Gustave Flaubert tenia o no raó quan assegurava que, si s’hi para prou atenció, qualsevol tema es pot convertir en literatura: el segon estiu després de la mort de la seva dona, el protagonista de Vladivostok, Tomàs, un jubilat que viu en una urbanització situada a la vora de Barcelona, és capaç d’asseure’s a l’autocaravana aparcada al pati (no hi van poder fer el viatge previst a Vladivostok) i no sentir res, “ni pena, ni una mi...

Pot semblar que Lluís Oliván (Lliçà d’Amunt, 1968) s’hagi proposat investigar si Gustave Flaubert tenia o no raó quan assegurava que, si s’hi para prou atenció, qualsevol tema es pot convertir en literatura: el segon estiu després de la mort de la seva dona, el protagonista de Vladivostok, Tomàs, un jubilat que viu en una urbanització situada a la vora de Barcelona, és capaç d’asseure’s a l’autocaravana aparcada al pati (no hi van poder fer el viatge previst a Vladivostok) i no sentir res, “ni pena, ni una mica d’enyorança, res”, “el dolor ja ha remès i la memòria encara no és morta del tot”. I aleshores la missió del protagonista és acostumar-se a la normalitat quotidiana, idèntica a la del dia anterior si s’exceptua que aleshores ja no disposa ni de la companyia del dol. La seva vida no té cap mena de component èpic, i el lector de Vladivostok va seguint les peripècies vulgars i estandarditzades d’un home sol.

D’una banda, recorda la joventut i les inquietuds revolucionàries, l’aprenentatge de la corrupció quan era regidor a l’ajuntament durant els anys de la Transició, la rutina matrimonial, la mala avinença amb el fill, la mediocre trivialitat dels dies que l’han anat devorant grotescament i sense compassió; d’altra banda, dina un parell de cops a la setmana amb un amic en un restaurant de menú, recorre els voltants en bicicleta, té cura del jardí, coneix els nous veïns, molt de tant en tant parla amb el seu fill, instal·lat als Estats Units, resol assumptes domèstics i, sobretot, s’avorreix molt, s’avorreix tant que fins i tot comença a llegir —ell, un enginyer, un home pràctic que considerava les novel·les com “construccions sense fonaments, plànols de màquines impossibles amb peces fabricades al taller d’un boig, un mòbil perpetu il·lusori i forassenyat apte només per a una mentalitat fantasiosa i tribal”—, en memòria seva, els llibres que la dona, una lectora constant, apilonava a la tauleta de nit.

Les circumstàncies de la vida del protagonista de Vladivostok estan construïdes amb un material radicalment anodí, d’una vulgaritat gens excepcional, però el talent i la inventiva de qui va debutar amb la nouvelle El taxidermista (2005) aconsegueixen presentar-les en l’escenari de la novel·la com un tros de vida que diverteix, solaça i commou el lector. Hi ha, en primer lloc, una veu narradora que distribueix d’una manera pronunciadament lúdica la matèria narrativa, conscient en tot moment de la ficció que està escrivint, de la presència dels ulls del lector perseguint les frases que hi traça: al cap i a la fi, el protagonista, a mesura que s’aficiona a la lectura, entén una cosa que li havia passat per alt abans: que l’acte de llegir “és un diàleg entre l’autor i el lector, com una interpel·lació, com un cop de puny a l’estómac que et pot deixar fora de combat”, un acte per despertar ànimes adormides com la seva i precipitar-lo cap a l’acció.

El lector no sent tant el que passa pel cap del protagonista com el que pensa la mateixa veu narradora sobre les seves accions, com si constituís l’excusa a través de la qual mostrar l’enciclopèdia existencial, o la trajectòria de l’educació dels sentiments, de la vida d’un vidu jubilat en una urbanització residencial d’ara i aquí: Milan Kundera diria que Oliván ha escrit una novel·la que pensa.

Ara bé, si Vladivostok va molt més enllà de la simple sofisticació formal, i no és només una novel·la d’elogi a la ficció de la novel·la, es deu a la mirada d’aquesta veu narradora cap a les coses que es veuen i es poden palpar, a la manera de prestar atenció al present que l’envolta i de construir, amb enginy, dinamisme i molta agilitat, un edifici on cadascun dels gestos i fets obstinadament quotidians està al servei de la trama mínima que es desenrotlla (i aquí el lector podria retreure a l’autor els moments que ha caigut en la temptació d’animar l’argument amb cessions com en els episodis de violència a la casa dels veïns).

Excepte en aquest cas, però, les situacions són banals (el protagonista s’asseu a la gandula al jardí, amb uns amics se’n va al teatre, ven el piano del saló, que només molesta) i el que es llegeix és tan real que no passa res: la lliçó de Vladivostok semblaria ser que tot és així perquè la vida és així, els dies passen i són totalment buits, però gràcies a la saviesa, la ironia i la intuïció d’Oliván el lector sap que no, que s’hi estava preparant alguna cosa, una d’aquelles crisis que fan madurar: Vladivostok és una novel·la sobre els esforços titànics, i la dedicació, i el domini de l’art de l’astúcia i la voluntat, que ha de fer un home sol per conèixer l’alegria de vèncer la tristesa. Al mateix temps, Oliván ha demostrat que Flaubert tenia raó.