Bebès, futur

Sempre m’ha impressionat molt la manera com futurs pares s’adrecen a fills seus a les xarxes socials abans, fins i tot, que existeixin. De vegades utilitzen una arriscada primera persona (la del bebè no nascut), de vegades els progenitors parlen amb ells mateixos en una fórmula dialèctica encara més inquietant, una mena d’autoafirmació, una projecció del que hauria de ser si tot anés segons el previst. Els posts d’Instagram que parlen de fills com si fossin els fills (“mama, ja he après a menjar soleta”) és com si despleguessin davant nostre els fonaments de la llar de classe mitjana: impertor...

Sempre m’ha impressionat molt la manera com futurs pares s’adrecen a fills seus a les xarxes socials abans, fins i tot, que existeixin. De vegades utilitzen una arriscada primera persona (la del bebè no nascut), de vegades els progenitors parlen amb ells mateixos en una fórmula dialèctica encara més inquietant, una mena d’autoafirmació, una projecció del que hauria de ser si tot anés segons el previst. Els posts d’Instagram que parlen de fills com si fossin els fills (“mama, ja he après a menjar soleta”) és com si despleguessin davant nostre els fonaments de la llar de classe mitjana: impertorbable. Si t’hi fixes, tot sovint aquests diàlegs fan referència sobretot a qüestions emocionals o d’aspiracionalitat: gràcies per tot el que em doneu, o m’ensenyeu, tinc els millors pares del món. Com si el bebè d’alguna manera ja t’estigués agraint el dia que, futuriblement, podria anar a la universitat.

Gairebé mai aquestes ficcions narratives inclouen altres notícies com ara “mama, no tinc feina i m’has de deixar diners” o “papa, tinc depressió i he de tornar a viure a casa”. En aquesta literatura imprevisible hi ha la il·lusió de la família mitjana, ancorada a una norma i a l’imperatiu de la felicitat, amb tot el que això implica en termes de reproducció ideològica i rols de gènere.

La maternitat, potser, seria més interessant si fos més semblant a una pissarra en blanc

“Són gestos que neixen de l’amor, segur, ja ho sé. Però l’analfabetisme dels receptors de la dedicatòria, per no parlar del salt del temps entre el moment en el qual s’escriuen i el moment en el qual el bebè haurà crescut prou per entendre’ls, subratlla el fet pertorbador que la relació no es pot establir de manera senzilla a través de l’escriptura”, afirma l’autora nord-americana Maggie Nelson, a Els argonautes. Recordava això l’altre dia després de veure, en el marc del Festival D’A, la pel·lícula A Good Man, on una dona i un home trans decideixen crear una família subvertint la norma, de manera similar a la família queer sobre la qual teoritza Nelson al seu assaig. A la pel·lícula, com que la dona no pot quedar-se embarassada, l’home decideix fer-ho, tot i que això el porta a renunciar temporalment a les injeccions de testosterona. El procés d’embaràs es converteix en un camí de qüestionaments i mirades. La coprotagonista brega amb la incomoditat, per exemple, quan va a una botiga a comprar roba de bebè poques setmanes abans de ser mare, però no té panxa perquè ella no és la gestant.

Es cansen també de repetir que no volen saber el sexe del bebè. En aquesta negació a no saber de més, ells, en el fons, desdibuixen els límits preestablerts de la maternitat i de la identitat —uns límits que constrenyen i estan vinculats a unes violències històriques, sobretot envers les dones—. “Qualsevol experiència del cos pot fer-se de manera nova i estranya”, recorda Nelson. La maternitat, potser, seria més interessant si fos més semblant a una pissarra en blanc que a un minuciós post d’Instagram ple de conjectures i prediccions.