Crítica de la ficció pura

Quan pensem en grans filòsofs moderns i de l’antiguitat, ens costa separar-los de la paraula credibilitat. Ens diem: “Ep! Cosa seriosa!” i d’entrada assentim mentre discorren. Quan hi ha certa categoria intel·lectual, quan es fa història amb allò pensat, l’estatus de personalitat creïble s’erigeix damunt del pensador, independentment que el seu argumentari s’hagi superat o sigui vist com un graó més en la història del coneixement.

Com quedaria la seva credibilitat si us digués que Pitàgores, Demòcrates, Descartes o Kant creien en els extraterrestres? Com quedaria la seva credib...

Quan pensem en grans filòsofs moderns i de l’antiguitat, ens costa separar-los de la paraula credibilitat. Ens diem: “Ep! Cosa seriosa!” i d’entrada assentim mentre discorren. Quan hi ha certa categoria intel·lectual, quan es fa història amb allò pensat, l’estatus de personalitat creïble s’erigeix damunt del pensador, independentment que el seu argumentari s’hagi superat o sigui vist com un graó més en la història del coneixement.

Com quedaria la seva credibilitat si us digués que Pitàgores, Demòcrates, Descartes o Kant creien en els extraterrestres? Com quedaria la seva credibilitat si us els imagineu al costat d’una pèl-roja petita i cientifista, agenollats davant un pòster d’un platet volador? Hi diu “I want to believe” i bé podrien ser Mulder i Scully. Un parell d’agents de la veritat que tenien una mica de raó en creure però més en atrevir-s’hi. Cosa, per cert, molt típica de la classe filosòfica.

Si bé diuen que Emmanuel Kant (Königsberg, 1724) no va sortir mai de la seva ciutat natal (més o menys), està clar que tenia els engranatges ben disposats per anar molt lluny. Fins a l’infinit i més enllà! —com diria Buzz Lightyear. D’aquesta manera, va mostrar interès en la vida en altres planetes. A la seva Història natural i teoria general de cel (1755), va especular sobre races alienígenes més evolucionades en la mesura que s’allunyaven del Sol (ja se sap, l’escalfor aplatana; això ho dic jo). Kant hi inferia que els humans, com que vivíem al tercer planeta, érem de desenvolupament mitjà, superiors als éssers de Mercuri i Venus (sempre n’hi ha que estan pitjor), però inferiors als de Júpiter i Saturn, per exemple.

Més endavant, a Antropologia en sentit pragmàtic (1798), va exposar una idea de cosmopolitalisme tan àmplia que tenia en compte races fora del nostre planeta. Servirien per situar-nos, per contrastar-nos-hi. Si mai els coneixem, podrem saber-nos veritablement humans, vindria a dir. Tot plegat faria sistema amb la seva filosofia: si la raó era una de les característiques de la naturalesa, per força havien d’existir éssers intel·ligents en altres planetes. Això també li permetia afirmar l’universalisme moral i justificar les limitacions de la racionalitat a la Terra.

Però prepareu-vos: el veritable colofó a l’assumpte el publica en català Edicions Reremus amb Sobre els extraterrestres (1755), traduït i prologat per Ramon Alcoberro. Aquest és un dels llibres més amagats del filòsof prussià, potser per allò de salvar la seva credibilitat d’aquesta mena d’estirabots intel·lectuals, sempre amb el benentès que quedin humans kantians al nostre planeta. D’aquells que, com Kant, en tenen prou amb la llei moral a dins i el cel estrellat allà, a fora.