El ministre català de Rajoy

Sempre hi ha un ministre català, almenys, als governs d’Espanya. Als presidits per Mariano Rajoy, el ministre català va ser Jorge Fernández Díaz, que amb aquest nomenament veia recompensada una trajectòria de permanent afinitat política amb el dirigent gallec del PP en diverses batalles internes del partit. Tots dos eren considerats exponents de l’ala moderada en l’etapa de José María Aznar. Fernández Díaz havia començat la seva carrera política en un ja molt llunyà 1980 com a primmirat i legalista subdelegat provincial de Treball a Barcelona i després com a governador civil d’Astúries i Barce...

Sempre hi ha un ministre català, almenys, als governs d’Espanya. Als presidits per Mariano Rajoy, el ministre català va ser Jorge Fernández Díaz, que amb aquest nomenament veia recompensada una trajectòria de permanent afinitat política amb el dirigent gallec del PP en diverses batalles internes del partit. Tots dos eren considerats exponents de l’ala moderada en l’etapa de José María Aznar. Fernández Díaz havia començat la seva carrera política en un ja molt llunyà 1980 com a primmirat i legalista subdelegat provincial de Treball a Barcelona i després com a governador civil d’Astúries i Barcelona amb l’últim govern d’UCD.

A la dècada del 1990 Jorge Fernández va ser ferotgement criticat i combatut en l’organització del PP de Barcelona per Aleix Vidal-Quadras, que l’acusava d’haver-se rendit al nacionalisme català i d’estar entregat al pujolisme. La bona sintonia entre els moderats del PP i la CiU de Jordi Pujol es va mantenir molt bé durant el primer govern d’Aznar, entre 1996 i 1999. I després va tornar a funcionar entre 2010 i 2012, quan el successor de Pujol, Artur Mas, va pactar amb els diputats del PP al Parlament el programa de retallades pressupostàries en matèria de política social, sanitària i educativa del Govern de la Generalitat.

Però de l’afinitat política entre les dretes catalana i espanyola es va passar el 2012 a la confrontació pura i dura quan Rajoy es va negar a negociar una sortida a la crisi estatutària desencadenada el 2010 per la sentència del Tribunal Constitucional. CiU va forjar llavors l’aliança sobiranista amb Esquerra Republicana i la CUP que obriria el procés que va portar a la destitució i detenció del Govern català el 2017. Aquell brusc gir de CiU va donar a Fernández Díaz l’oportunitat de desmentir les velles acusacions de Vidal-Quadras i de presentar-se com l’implacable adversari del nacionalisme català que les circumstàncies requerien. Però ja des d’una posició molt més avantatjosa com a ministre de l’Interior entre 2011 i 2016.

Les sorpreses van començar a arribar quan es va descobrir que entre els instruments per a la lluita contra l’independentisme, el PP se servia no només de l’acció del Govern, el debat polític i l’oposició parlamentària,

sinó també de tripijocs en condicions de legalitat dubtosa. El ministre català va ser descobert com un aficionat a les trampes, cosa que, pel que sembla, no considerava contradictori amb la seva missa diària i l’activisme apostòlic. La primera de les que van sortir a la llum el 2016 va ser la seva conspiració de dos anys abans amb el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, per fabricar escàndols de corrupció contra dirigents de CDC i ERC que aviat van quedar en no res. D’aquest episodi va passar a la petita història la frase del ministre “això la Fiscalia t’ho afina”, com a exemple de l’ús malintencionat de les institucions de l’Estat.

La principal víctima d’aquesta mena d’actuacions, tanmateix, no va ser el procés independentista en si mateix, que va seguir el seu curs polític, sinó la família de Jordi Pujol. L’actuació combinada de Jorge Moragas, cap de gabinet del president Rajoy; del PP a través de la seva presidenta a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho; d’una agència de detectius privats i dels policies enviats pel ministeri, va treure a la llum una xarxa de corrupcions creada al llarg de dues dècades a l’ombra del Govern català que van conduir al processament del mateix Pujol i gairebé tota la seva família, el seu ostracisme polític i la dissolució del seu partit, Convergència Democràtica.

La batalla contra l’independentisme no va ser l’únic que va portar Fernández Díaz a crear una estructura policial secreta que actuava sense mandat judicial. La que es va conèixer com a policia patriòtica. El descobriment d’aquest entramat politicopolicial va provocar la reprovació parlamentària del ministre i la seva substitució el 2016. Un any després, una comissió d’investigació parlamentària del Congrés dels Diputats va concloure que la policia, amb el coneixement del ministre Fernández Díaz, s’havia dedicat a obstaculitzar la investigació judicial dels escàndols de corrupció que afectaven el PP. I, alhora, a perseguir els partits rivals amb la fabricació de suposats casos de corrupció. Fruit d’aquesta activitat van ser les falses acusacions llançades contra Xavier Trias quan era alcalde de Barcelona; contra Podem en l’anomenat informe Pisa; i algunes contra el PSOE.

Al final, la trajectòria del ministre català va acabar sintetitzant el pitjor de l’etapa Rajoy. Imputació penal per obstaculitzar investigacions judicials sobre corrupció, exacerbació extrema del conflicte català, creació de grups policials clandestins per perseguir il·legalment els partits rivals... Una joia.