Pasqua i resurrecció on regna la mort

L’home s’ha aturat al cavalló que divideix les dues vies de l’avinguda de Balmes, una de les artèries que alimenten de persones Igualada: saluda amb la mà en alto a un auto, després a un altre i dona pas a un tercer abans de reprendre la seva pròpia marxa, parsimoniós i de bon humor. Quan arriba a l’altra vorera, llança el darrere a descansar en un banc al costat d’una parada d’autobús. L’home és breu, una mica encorbat, llargs setanta i llueix una elegància única: pantalons grisos de vestir, jaqueta negra i una boina fosca que deixa veure els seus cabells blancs curtíssims, com si no hagués p...

L’home s’ha aturat al cavalló que divideix les dues vies de l’avinguda de Balmes, una de les artèries que alimenten de persones Igualada: saluda amb la mà en alto a un auto, després a un altre i dona pas a un tercer abans de reprendre la seva pròpia marxa, parsimoniós i de bon humor. Quan arriba a l’altra vorera, llança el darrere a descansar en un banc al costat d’una parada d’autobús. L’home és breu, una mica encorbat, llargs setanta i llueix una elegància única: pantalons grisos de vestir, jaqueta negra i una boina fosca que deixa veure els seus cabells blancs curtíssims, com si no hagués passat ja un mes de confinament.

“No”, diu, “no sé quan passa el transport”. L'home no és allà per viatjar a cap costat: ha sortit del seu apartament a passejar, però no ho diu. “Estava cansat de ser a casa. I estic sol. Camino sol i no molesto ningú”. I mostra que porta màscara —de cotó verd, una que reparteixen en algunes farmàcies de la ciutat— i guants de làtex blancs. “A més, ja ens n’anem sortint, no és veritat?”

L'home és al carrer per confusió, com centenars d'altres habitants d'Igualada. El dilluns 6, la Generalitat va aixecar el confinament perimetral que assetjava la comarca de l'Anoia, on hi ha les primeres quatre ciutats espanyoles tancades i barrades per la brutalitat del seu brot de coronavirus, i la mesura va produir el mateix efecte que obrir una finestra tancada per massa temps: va canviar l'aire.

Això és, com si fos un mal acudit, molta gent no va llegir que finalitzava el “confinament perimetral” sinó que s'acabava el “confinament”, a seques, i va començar a sortir al carrer com formigues després d'una tempesta. Desenes d'autos van començar a circular pels carrers perimetrals el primer dia. Desenes més per les avingudes, els passatges del centre històric i els carrers laterals. I centenars de veïns van deixar que el sol els donés a la cara, llançats a rondar pels barris, on la policia no arribava a vigilar.

Ningú no va pensar en un risc de rebrot, potser perquè, com el senyor de la boina, han vist que ja no mor tanta gent com abans ni emmalalteix tanta gent com abans. Per això Igualada no ha estat sola en aquesta escapada incívica. El trànsit va augmentar a Barcelona i les carreteres catalanes en vigílies de la Pasqua. Quan la Generalitat va aixecar el cèrcol sobre Igualada, veïns de pobles propers van prendre els seus autos i van baixar a la ciutat a visitar els seus familiars. El problema d'Igualada i l'Anoia és la marca escarlata que porta la comarca: són més de 200 morts en una regió de 70.000 habitants, la taxa més alta de defuncions per habitants de tot Espanya.

El dilluns 6, primer dia sense els Mossos als accessos, Igualada va tenir un sol de passeig i la gent es va animar a treure el nas de les seves cases. Alguns veïns s'ajuntaven a fumar o conversar als portals —a distància prudencial— i els autos circulaven com si els seus conductors tinguessin urgència d'arribar a algun lloc o de no ser vistos. Desenes de persones recorrien els carrerons secundaris, lluny de les avingudes. Dimarts, el trànsit d'autos i persones va pujar i per a dijous el silenci humà que havia dominat una ciutat en estat de migdiada permanent ja no era reemplaçat per refilets i xerrotejos sinó pel rumor tènue de motors a la distància. Moltes persones ja caminaven pel carrer llavors sense màscares —no als supermercats— i alguns s'animaven tant a passejar gossos en grup com a sortir en parella o caminar a la vista sense bosses de supermercats o mascota, els salconduits del virus. Fins i tot circulaven autos amb dos i tres passatgers a bord.

La policia d'Igualada va aixecar cada dia més actes d'infracció al confinament però els seus efectius són limitats per cobrir l'àrea. L'Ajuntament admetia que la gent sortia, i que no podia fer gaire més que insistir als veïns que es quedin a casa perquè segueix la quarantena domiciliària. És un moment ominós: els alcaldes italians han alertat fa temps els seus parells espanyols que, quan es relaxen les mesures de confinament, els veïns surten com adolescents en divendres. “És l'efecte psicològic de tres setmanes de tancada”, diu un funcionari municipal d'Igualada. “Quan aixeques una mica la pressió, la gent surt a prendre aire”. El dilluns 6, el funcionari apostava que en dos o tres dies, els veïns serien a casa una altra vegada. L'escapada, segons ell, acabaria “quan ja hagin respirat”.

No va passar. Per a dijous semblava haver-hi massa gent amb els pulmons per netejar. Al matí, a un carrer secundari com el carrer de Sant Josep, per exemple, es creuaven alhora un ancià arrossegant els peus rere un bastó amb un jovenet empleat en arreglar alguna cosa al seu garatge; una senyora gran enfundada en una jaqueta verda i un pare de quaranta anys, barbat i somrient, que volia convèncer el seu fill adolescent que l'ajudés a treure les bicicletes al carrer. Uns metres més enllà, una noia d'uns trenta anys rossa en leggings negres era arrossegada per un mastí brutal apressat per arribar a la rotonda poblada d'arbres amb la bufeta a punt de rebentar. Un altre home gran, també amb bastó, doblava des d'un petit carrer transversal i es creuava a poca distància amb dos adolescents. Un d'ells cantava Malamente. Cap dels ancians no portava màscares; tampoc els altres.

Carrers de nou buits

Divendres, amb la Pasqua a sobre i el supòsit firat —ningú no treballava divendres de Pasqua en temps normals, ningú no sembla fer-ho ara—, els carrers són gairebé buits. Tot just un un senyor de seixanta anys en bambes verdes i un polar taronja va i ve durant 15 minuts pel passeig de Verdaguer —si el miren molt, dobla en algun carreró— i unes quantes dones i homes es passegen amb gossos i sense, una barra de pa, una garrafa de whisky o res, apartant-se com empestats quan es creuen. A la vora del riu on s'apinyen les fàbriques abandonades de pells, un pare carrega el seu nadó i arregla la paret de la seva casa antiga amb un amic. Passen els autos i els segueixen amb la mirada fins que s'allunyen i llavors sí, com si sabessin que no estaven fent el correcte, tornen a la reparació.

I res més. Una tranquil·litat de diumenge anticipat o d’un estrany cementiri sota un sol vívid i vivible. Durarà aquesta reclusió? Tornaran les persones a guardar-se una vegada que van provar la calor? No hi haurà rebrot quan milers a Igualada i milions a Espanya tornin al treball en dies, hores? En el recuperat silenci d’aquell divendres de Pasqua, mentrestant, se senten les veus que baixen dels edificis o pugen des dels patis de les cases. Hi ha música en algun fons. Gent en gresca. Rialles. Hi ha els qui en aquests dies celebren un déu que no coneixen i que mor i diu ressuscitar. I també hi ha els qui ploren en el seu silenci confinat amors que coneixien i no van poder acomiadar, ni tornaran.