Per deixar l’ànima en suspens

Lluís Calvo (Saragossa, 1963) afirmava, en una entrevista de fa poc, que “als lectors se’ls ha d’estimular, fuetejar i abocar a noves experiències”. Segurament no és ben bé el que vol el comú dels lectors, però aquesta és l’actitud estàndard de la majoria dels autors d’avui dia, especialment dels poetes: un punt de provocació, unes certes ganes de canviar el món i una extraordinària confiança en la capacitat de fer-ho. Hom s’adona de l’originalitat de Calvo en veure que té un projecte de llarg abast i que prioritza el contingut dels seus poemes, tot deixant en segon terme l’interès per la inve...

Lluís Calvo (Saragossa, 1963) afirmava, en una entrevista de fa poc, que “als lectors se’ls ha d’estimular, fuetejar i abocar a noves experiències”. Segurament no és ben bé el que vol el comú dels lectors, però aquesta és l’actitud estàndard de la majoria dels autors d’avui dia, especialment dels poetes: un punt de provocació, unes certes ganes de canviar el món i una extraordinària confiança en la capacitat de fer-ho. Hom s’adona de l’originalitat de Calvo en veure que té un projecte de llarg abast i que prioritza el contingut dels seus poemes, tot deixant en segon terme l’interès per la investigació formal.

D’ocasions d’estimular els lectors, prou n’ha tingut: ha publicat una vintena llarga de llibres, en les editorials més importants; ha guanyat gairebé tots els premis de més prestigi, des de l’Amadeu Oller, el 1987, fins aquest, l’últim Carles Riba; va comparèixer en l’antologia dels poetes anomenats “imparables”, el 2004; ha fet quatre novel·les i ha exercit àmpliament l’assaig i la crítica literària. L’espai profund conté dos conjunts de 25 poemes cada un, centrats en una recerca del silenci i de la buidor, llocs o estats d’ànim on presumiblement hauria de trobar-se alguna mena de veritat.

A primera lectura, hom se sent una mica perdut, entre imatges de mal comprendre, i no sap on el volen portar; però, de tant en tant, el poeta es fa intel·ligible, amb consignes clares com aquesta: “parlo quan callo i callo per desdir-me”, paradoxal propòsit que, potser sense proposar-s’ho, evoca remotament Ausiàs March. Ja a El buit i la medusa (2002) afirmava, amb diàfana fermesa, que “fa temps que vaig deixar de creure en la realitat”. La inconsistència del món real, la creença que la identitat de les persones i de les coses són formes del no-res, impregna els últims llibres de Calvo. La influència del pensament hinduista i budista s’hi deixa sentir sovint, i es fa gairebé explícita en algun moment, com en el poema Aprenentatge: “De nen volia / abastar el riu amb la mà, / tot fent almosta. / Però ara miro el corrent / i la remor em parla / com un càntic”. L’afany de possessió i de comprensió queda enrere i és superat per l’actitud contemplativa.

Es tracta d’una recerca més interessant des del punt de vista de la filosofia que no pas de la literatura, ja que, si bé totes dues cerquen la precisió del llenguatge, aquesta té un component de joc i de delectació que l’altra defuig. Calvo fa servir el poema per estimular el lector a obrir-se a una dimensió on s’apaguin les inquietuds racionals i les respostes habituals perdin sentit. Es tracta de textos breus, al més sovint en vers, però amb una formalització mínima. El que busca és l’impacte de les imatges i deixar l’ànim en suspens. La conclusió, al capdavall, podria ser aquesta: “L’Univers / es revela en cada instant / que passa. // Però si el penses, / s’enfuig”.

El qüestionament dels fonaments racionals del món no és cap novetat, i tampoc cal anar a l’Orient per endinsar-s’hi: en la tradició mística occidental hi ha prou camí per córrer. Però és una temàtica que sempre semblarà que peca d’especulació gratuïta davant la generalitat de la gent. A l’antiga Atenes, diu que un sofista estava argumentant la impossibilitat del moviment, i Diògenes el va rebatre de la manera més simple: aixecant-se i posant-se a caminar. Anàlogament, totes aquestes exploracions entorn del buit subjacent a la nostra realitat ens apareixen com a supèrflues i ben lluny de cap aplicació pràctica; però cap vocació minoritària no és estranya a la poesia.