El poder incendiari de Rammstein

Mentre Rosalía cantava dissabte a la nit al Primavera al Fòrum, a l’altre extrem de Barcelona, al camp de l’Espanyol, a Cornellà, els partidaris d’una música força més dura es quedaven sords ben a gust amb els marcials Rammstein i el seu infern gamberro. Res de subtileses, finors i reggaetons, la banda alemanya nascuda el 1994 va posar entusiàsticament firmes les 35.000 persones que omplien el recinte, i a ballar desfilant: amb Rammstein no et bellugues, marxes. Com si tinguessis la p...

Mentre Rosalía cantava dissabte a la nit al Primavera al Fòrum, a l’altre extrem de Barcelona, al camp de l’Espanyol, a Cornellà, els partidaris d’una música força més dura es quedaven sords ben a gust amb els marcials Rammstein i el seu infern gamberro. Res de subtileses, finors i reggaetons, la banda alemanya nascuda el 1994 va posar entusiàsticament firmes les 35.000 persones que omplien el recinte, i a ballar desfilant: amb Rammstein no et bellugues, marxes. Com si tinguessis la pelvis soldada. Poderós i espectacular va ser el concert del grup de Till Lindemann. Amb més flamarades —segell de la casa— que els dracs de Joc de trons. El grup va desplegar llançaflames i, fins i tot, un canó antitanc de 20 mil·límetres de les restes de sèrie de la Wehrmacht que també vomitava foc, així com el famós arc igni que fa anar habitualment Lindemann i una ballesta ardent que disparava coets, i va desfermar efectes pirotècnics espectaculars per tot l’estadi. L’anomenen el Neue Deutsche Härte, la nova duresa alemanya. Que et bombin, Rosalía!

Es va obrir la sessió amb una descàrrega brutal de so capaç de despentinar el ciment —“som-hi!”, va deixar anar una noia fibrada com si comencés la campanya de Narvik—, i el volum ja no va baixar. El so et perseguia com una cosa viva fins i tot als lavabos, i a la pista i als seus voltants se’t ficava malèficament a dins i semblava que t’hagués de brotar després, per implosió. Notaves com uns calfreds. “Això sí que és canya i no el de l’altre dia de Metallica”, va apuntar un paio a qui el brogit musical fins i tot li movia els tatuatges. Amb el primer tema, Was ich liebe, van aparèixer uns núvols grans de fum negre a l’escenari fins que va semblar que s’havia enfonsat el Bismarck.

Un moment fantàstic va ser quan Lindemann va treure una olla immensa a l’escenari i a l’interior hi havia Lorenz, com un missioner en una festa caníbal

La producció escènica de Rammstein és d’una sobrietat contundent i ciclòpia amb un aire industrial com de forja o fosa a l’estil Metrópolis. Quan veies que el robust Lindemann es colpejava la cuixa seguint el ritme (el seu gest icònic), semblava un encreuament de Von Stroheim i el ferrer Mime dels Nibelungs donant-li aire a la forja. A dalt, el prim i obsessiu teclista Christian Flake Lorenz executava el seu particular xou hipnòtic que feia pensar en Kraftwerk a la seva cinta de gimnàs. Un moment fantàstic va ser quan Lindemann va treure una olla immensa a l’escenari i a l'interior hi havia Lorenz, com un missioner en una festa caníbal. El líder de la banda va calar foc a l’olla amb el teclista a dins. A Puppe, un cotxet de nadó gegant es va convertir en una barbacoa. La fixació amb el foc és per psicoanalitzar-los. Es veu que són molt segurs, tot i que Lindemann ha estat diverses vegades a punt de quedar com Joana d'Arc.

La comunió amb el públic va ser absoluta des del principi. La gent seguia les cançons corejant-les en alemany i mira que és difícil, l’alemany (és cert que alguns ens inventàvem les lletres). Tot l’estadi marxava apassionat i disciplinat al ritme dels trets d’obús de la música. La unanimitat del públic en la indumentària era gairebé total: no s’ha vist mai tanta gent de negre des de l’enterrament de Manolete. Va caure el tema Zeig Dich amb paraules en llatí i un aire a Carmina Burana i van aparèixer unes columnes de foc que haguessin espantat Moisès.

Malgrat els embolics en què s’ha ficat el grup per jugar de manera provocadora amb la iconografia nazi en els seus vídeos (en un del seu darrer àlbum, Germania, surten caracteritzats de deportats dels camps a punt de ser penjats, el guitarrista Paul Landers fins i tot amb l’estrella de David groga cosida al pit, i també com a membres oficials i soldats de les SS, la qual cosa, com és lògic, està mal vista a Alemanya), en el directe no hi ha res de tot això. Es podrien associar les banderes vermelles que tenen el signe de Rammstein amb la decoració d’un acte del partit, però seria com comparar l’abric llarg blanc que porta Richard Z. Kruspe amb el vestuari de Goering. Ni tan sols a Deutschland, (“mein Herz in Flammen”), la cançó central i programàtica de Germania, un himne gore d’amor i odi a la nació d’Arminio, la República de Weimar i les V-2, corejat com si hagués saltat al camp Uwe Seeler, no hi va haver cap imatge polèmica. També és veritat que ens vam quedar amb les ganes que aparegués la model negra Ruby Commey, caracteritzada de provocadora personificació de Germania en el vídeo i guarnida com si fos el sir Mordred d’Excalibur, de John Bormann.

En realitat, el que hi ha en el concert de Rammstein és un aire transgressor de cabaret, i una atmosfera curiosament brechtiana

En realitat, el que hi ha al concert de Rammstein és un aire transgressor de cabaret, i una atmosfera curiosament brechtiana, com si hagués de sortir, entre les flames que hi ha arreu, el Berliner Ensemble. La banda, malgrat les referències militars, es mou en un registre ambigu, amb connotacions escatològiques i punks, de vegades èpic i a estones autoparòdic i, fins i tot, clownesc. Llavors Lindemann té un aire burleta de Lindsey Kemp amb sobrepès (i això que gairebé va ser nedador olímpic de la RDA). Tot això no resta valor a la seva música, que sembla que és el més important per a ells. L’efecte de commoció de les composicions és veritablement extraordinari i arriba al paroxisme comunicatiu en els temes clàssics com Du hast i Ohne Dich, els més coneguts, que provoquen una relació de transcendència gairebé sacramental amb el públic. En la segona, gran moment liricoèpic, un paio robust amb aspecte d’Ernst Röhm se’m va abraçar com si fóssim de la mateixa germanor de sabristes de Heidelberg i, us ho prometo, estava plorant!

En una cançó, Engel, el concert es va traslladar a una torre central en la qual els sis components del grup van actuar amb dos pianistes. Després van tornar un per un en grans llanxes pneumàtiques desplaçades a braç pel mateix públic sobre els seus caps. Un recurs clàssic de Rammstein però no per això menys espectacular. Llavors van interpretar, enllaçant el número de les barques, el seu nou hit Ausslander, amb un videoclip que arriba a nivell inèdits de gamberrada i paròdia, fent broma amb una cosa tan delicada com l’antropologia de salacot, Venus africanes i frenologia i les referències gruixudes al colonialisme alemany que va exterminar els hereros. És que aquests nois no escarmenten. En el tram final, Lindemann es va enfilar a un enorme canó galàctic i va disparar contra el públic el que semblava neu i eren paperets blancs. Gel i foc. Rammstein va encarar la resta del concert i van tornar les flames i la canya màxima en una traca final de bisos. Van acabar de genolls davant del públic, agraïts, i després van pujar a un balcó ascensor per l’escenografia en una veritable apoteosi culminada en un últim esclat enlluernador. Bum! Ite Missa est.