Milicians: ni idealistes ni indisciplinats

"Los milicianos son un desastre, son cuatro desgraciados que han cogido cuatro fusiles y cuatro galones”. Ho diu un militar en una escena de Tierra y Libertad, de Ken Loach. A la pel·lícula, mentre un grup de voluntaris fa instrucció, una noia, Icíar Bollaín, llança un pal d’escombra a terra i exclama “¡Venga ya, coño!, tanta izquierda y derecha, estoy hasta los cojones de andar de aquí pa allá con un palo”. Fins a quin punt és real aquesta caracterització dels voluntaris republicans que van anar als fronts de la Guerra Civil per combatre l’exèrcit sollevat?

Tres novetats edito...

"Los milicianos son un desastre, son cuatro desgraciados que han cogido cuatro fusiles y cuatro galones”. Ho diu un militar en una escena de Tierra y Libertad, de Ken Loach. A la pel·lícula, mentre un grup de voluntaris fa instrucció, una noia, Icíar Bollaín, llança un pal d’escombra a terra i exclama “¡Venga ya, coño!, tanta izquierda y derecha, estoy hasta los cojones de andar de aquí pa allá con un palo”. Fins a quin punt és real aquesta caracterització dels voluntaris republicans que van anar als fronts de la Guerra Civil per combatre l’exèrcit sollevat?

Tres novetats editorials —Les milícies antifeixistes de Catalunya. Voluntaris per la llibertat, de Gonzalo Berger (Eumo); Soldats i emboscats a Catalunya (1936-1939), de Daniel Díaz Esculies (Publicacions Abadia de Montserrat), i Milicianas. Mujeres republicanas combatientes, d’Ana Martínez Rus (La Catarata)— n’ajusten la imatge, defugen els tòpics i arrodoneixen el perfil dels homes i les dones que van lluitar per la República i també el dels que no ho van voler fer. A partir del seu treball, QUADERN retrata els aspectes més controvertits i tergiversats del fenomen de les milícies des de la seva creació l’estiu de 1936 fins a la dissolució a finals d’aquell any, als quals han contribuït pel·lícules, historiadors i les mateixes memòries dels protagonistes.

Tenien una direcció centralitzada?

La tarda del 23 de juliol de 1936 van sortir de Barcelona les primeres columnes de voluntaris cap al front d’Aragó. Contra la imatge comuna que la defensa primerenca de la República s’organitzà de qualsevol manera, el cert és que hi hagué un esforç a la rereguarda perquè no fos així, encara que no sempre va ser senzill d’aconseguir.

L’endemà mateix de vèncer els militars rebels a la capital catalana, el dia 21, la CNT-FAI, ERC, Acció Catalana Republicana, la Unió de Rabassaires, la UGT, la Unió Socialista de Catalunya (que en breu formaria el PSUC) i el POUM, entre altres, van crear el Comitè Central de les Milícies Antifeixistes. Aquest, encarregat de reclutar, equipar i dirigir els allistats, aplegava organitzacions obreres, marxistes i llibertàries, i els partits catalanistes que es trobaven al govern Companys, així com representants dels militars afins a la República.

El dia 31, el tinent coronel d’aviació Felipe Díaz Sandino, quan es constituí un nou govern Companys, ocupà la cartera de Defensa, fins aleshores inexistent. En la decisió hi havia la voluntat d’arrenglerar l’organització militar a les ordres del govern en lloc de l’organització mixta que suposava el Comitè. L’estudiós d’aquest, l’historiador Josep Antoni Pozo González, sosté a QUADERN, però, que “avançar cap a una centralització eficaç era difícil perquè el poder estava fraccionat”. Era més l’anhel de partits com ERC i el PSUC que una realitat.

Quin era el perfil del milicià?

El 16 d’agost es va oficialitzar la figura del milicià. Cobrava deu pessetes diàries, l’equivalent a una jornada de treball a la fàbrica. Al contrari del que diu el mite, els voluntaris no eren només joves, ni aventurers, aturats o membres del lumpen, sinó en bona part adults amb responsabilitats familiars i laborals que van plegar de la feina per anar al front. Pozo González així ho constatà el 1999 en l’estudi monogràfic d’un centenar de milicians de Molins de Rei. Berger ho rebla en el seu treball.

Els voluntaris estaven polititzats. Menys d’un 1% dels milicians no tenia afiliació política o vinculació a les forces armades o d’ordre públic. Totes les organitzacions van voler mostrar el seu compromís amb la lluita qualificada d’antifeixista. La CNT va aportar un 43% del total de milicians, i el PSUC, el 23%, segons el llibre de Berger, basat en la seva tesi doctoral a la Universitat de Barcelona. El 82,5% dels milicians els va aportar Catalunya. El 13% procedia de fora —un 8% d’Aragó; un 2% del País Valencià—. El 4,5% restant eren voluntaris estrangers (vinguts abans de la creació de les brigades internacionals), un 2% dels quals eren francesos, però n’hi havia d’alemanys, austríacs, britànics, belgues, italians i, fins i tot, cubans, entre moltes altres nacionalitats.

Com es mantenia l’exèrcit de voluntaris?

En un primer moment van ser les organitzacions antifeixistes les que van assumir la funció de reclutar, però el 3 d’agost el Comitè va passar a controlar les casernes —en la seva majoria, edificis religiosos i militars— que dominava cada facció. A l’agost, l’eufòria revolucionària que havia creat nombrosos voluntaris va esllanguir. Per això, a l’octubre es va fer una crida a la incorporació forçosa dels homes de 21 a 23 anys —el servei militar es feia als 21—. La mobilització va ser un gran fracàs.

Segons Berger —que col·labora amb l’Arxiu Nacional de Catalunya per fer un catàleg de persones que van formar part de les Milícies Antifeixistes de Catalunya, i que permetrà cercar noms de persones i visualitzar els documents relacionats amb cadascú— a l’agost de 1936 la xifra de milicians era d’uns 20.000. Al setembre, era d’uns 35.000 entre el front i la rereguarda. Al novembre, el nombre de milicians era de 45.000. Per tal de finançar-los es van organitzar donatius, activitats i recaptes, però les quantitats eren insuficients. En bona mesura, els diners per afrontar la creixent despesa militar van sortir de l’apropiació de fons de l’Estat de l’oficina de l’Agència Tributària Espanyola i del Banc d’Espanya. També de confiscacions de dipòsits i valors als considerats enemics de la causa antifeixista.

Ordre o disbauxa?

Manca de cuines adequades, conyac definit com “mata-rates”, carn de búfal argentí, dies i dies de ranxo de llenties, arròs i pèsols, o ranxo fred amb xuscos i carn russa; espardenyes fetes malbé sense recanvi; gana; trinxeres que pudien envoltades d’excrements propis a fora i a dins; bona part d’ells dormint contra les parets de la rasa... Aquest és el difícil panorama en què van conviure molts milicians, segons l’historiador especialitzat en la Guerra Civil i l’exili Daniel Díaz Esculies. Els milicians, a més, van haver de fer front a una continuada mancança d’armes, en bona mesura perquè, a banda de falta de fons per comprar-ne, les de la rereguarda no es volien lliurar. Per adobar-ho, com descriví a Homenatge a Catalunya l’escriptor George Orwell, convertit en milicià del POUM, les existents eren “pura ferralla”.

No ha d’estranyar que, de tant en tant, al front alguns milicians causessin problemes d’indisciplina, bé per abandonar posicions, per no complir ordres o per barallar-se. La imatge negativa d’aquells dedicats al pillatge i els abusos contra la població local, com les que es poden veure a l’inici de la pel·lícula Incerta glòria, d’Agustí Villaronga, existí sobretot quan hi havia gana, però no va ser, segons Berger, habitual. La indisciplina es va castigar amb severitat, en especial a les columnes anarquistes. S’arribà a la pena de mort. Jaume Boguñà, delegat de la secció d’estadística de la columna Durruti, per exemple, va ser executat per apropiar-se de subsidis que no li pertocaven. Altres ho foren per fugir davant l’enemic o abandonar material bèl·lic.

Seguien una estratègia militar?

Arribats a Aragó, es va veure la manca de preparació militar dels voluntaris, sobretot a camp obert i amb un exèrcit professional al davant. Sense demora, el 3 d’agost el Comitè va acordar la creació d’un exèrcit mixt de milicians i soldats, sota el comandament d’oficials afins escollits pel Comitè. Així es volia superar la desconfiança envers els militars i garantir la bona direcció tècnica de les milícies.

“Retirada immediata. Comandante, quiero que sepa que acataré esta orden como lo hice cuando me obligó a mantener la posición, […]pero ¿quién se lo dirá a los que han dado su vida</CJ> aquí esperando los refuerzos?”, exclama Marc Martínez, el capità Vidal, a Tierra y Libertad. És el reflex del que succeïa la majoria de vegades: s’actuava informant o consultant el Comitè i executant les directrius tècniques. Els militars professionals enquadrats a les milícies representaven el 5% dels combatents, i formaven part de les milícies com a comandaments o com a instructors.

Berger assegura que el seu paper va ser determinant per articular les milícies. És a dir, que la idea que aquestes eren unitats sense preparació teòrica per desenvolupar operacions s’ha de matisar molt, perquè entre juliol i desembre les grans operacions a Aragó i Mallorca les van planificar oficials professionals, per bé que, sobretot la segona, va ser un desastre. Com va reconèixer un militar del Comitè de Milícies, Vicenç Guarner, a les memòries que es van publicar el 1980, L’aixecament militar i la guerra civil a Catalunya (1936-1939), “els militars intentàvem crear una força militar útil [...]que desitjàvem solidificar i fer-ne un instrument bèl·lic eficaç”.

Hi havia disputes ideològiques?

Per evitar problemes, d’entrada les unitats militars de les milícies, sempre que va ser possible, s’agruparen per organitzacions. Hi havia qui era més estricte en aquesta manera de procedir. En les columnes del POUM, per exemple, no hi havia gairebé militants no adscrits, i els poumistes gairebé mai estaven en altres columnes. El cas contrari eren les columnes de la CNT i d’ERC, molt més heterogènies, tant les seves com militant en altres.

Al principi, els milicians estaven més barrejats per la germanor inicial. Després, la relació dels partits i organitzacions a la rereguarda va impactar al front i, sobretot, es van compactar les del PSUC. Com deia un informe de la columna Del Barrio, “me propongo hacer esta operación con todos los anarquistas y anarquizantes infiltrados en nuestras filas y no pararé hasta que no consiga que nuestras unidades estén compuestas exclusivamente de camaradas marxistas o de obreros que acepten sin reservas la dirección marxista”.

Les desavinences ideològiques van originar dificultats de coordinació entre les diferents columnes de combatents. Hi hagué interessos polítics o tàctiques partidistes al front, però s’implementaren actuacions per minimitzar-ho. I és que a mesura que van passar les setmanes el mateix Comitè va guanyar terreny a les organitzacions per anar cap a una gestió més centralitzada.

Quin fou el paper de les dones?

“Yo era puta, pero la revolución me ha redimío”, diu la miliciana Loles León al film Libertarias, de Vicente Aranda. En molts moments, la pel·lícula cau en la banalització de les dones a la milícia malgrat voler-ne retratar el protagonisme. Com explica Berger, aquestes van tenir el seu paper, gens anecdòtic, a les milícies. Un 3% de les milícies catalanes el formaven dones, gairebé totes residents a Catalunya. La majoria es van integrar en columnes masculines, sobretot al front d’Aragó. La seva filiació política era similar en percentatge a la dels homes, encara que la militància a la CNT no era tan superior. Les del PSUC representaven un 26% del total. Les dones adscrites als serveis sanitaris van representar un 16% del total; la resta, combatien.

La seva presència va generar disputes. L’anarquista Antonio Ortiz, cap polític de la columna que duia el seu nom, per exemple, volia retirar-les del front al·legant que es produïen epidèmies d’infeccions venèries per la manca d’higiene. Una miliciana de la columna, Concha Pérez, respongué que hauria d’haver diferenciat, si era el cas, entre prostitutes i milicianes. Casilda Hernáez, miliciana llibertària, admetia en les seves memòries, recollides per Luis Jiménez de Aberásturi a Casilda miliciana. Historia de un sentimiento (1985), que es donaven contactes sexuals perquè “lo contrario sería una aberración”, però negava que les dones anessin al front per allitar-se amb els milicians.

A la distorsió hi van contribuir llibres de l’època. José Gabriel, a La vida y la muerte en Aragón (1938), concloïa que les dones causaven tantes o més baixes que les bales enemigues perquè “andaban pudriendo a los muchachos”. Segons explica a QUADERN la professora d’Història de la Universitat Complutense de Madrid Ana Martínez Rus, “la imatge va persistir també perquè es va mantenir durant el franquisme; elles eren el mal personificat per transgredir el rol femení i per roges”.

Una altra idea estesa era que la dona era físicament inferior a l’home i no apta per a la guerra, un element que es va usar per prohibir que combatessin. A partir de la tardor de 1936, la figura de la miliciana va anar desapareixent de la premsa i dels carrers de Barcelona. El gener de 1937, quan les milícies es van transformar en un exèrcit clàssic, les dones només hi participaren en els serveis auxiliars, però no en combat. “Les volien a la rereguarda —afegeix Martínez— per una motivació econòmica, eren necessàries per sostenir l’esforç bèl·lic. Amb la República s’havia avançat molt en els drets de les dones, però una cosa era votar i divorciar-se i l’altra fer la guerra”.

Com arribà la fi dels milicians?

Tal com va destacar el general republicà Vicente Rojo a España heroica. Diez bocetos de la guerra española (1940), “es necesario destacar la gran audacia de las columnas catalanas, aragonesas y levantinas en su marcha hacia Zaragoza, Huesca y Teruel, hasta dejar fijado un frente de combate”. I és que l’exèrcit de milicians, malgrat les dificultats, en els dos primers i decisius mesos de guerra van ser capaços d’establir i defensar un front de gairebé 400 quilòmetres. A finals de setembre, però, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes es va dissoldre i fou la conselleria de Defensa del govern Companys —que incloïa ja anarcosindicalistes i comunistes— qui va administrar els afers militars de Catalunya.

Un mes després es va decretar la militarització de les milícies i es va posar fi a la figura del milicià i a l’estructura organitzativa de les columnes. La militarització va ser lenta i poc uniforme i no va culminar fins al març de 1937. El PSUC i ERC no hi van posar resistència. Més en posà el POUM, encara que ho va acceptar. Però fou la CNT qui més s’hi oposà. Quan la creació de l’Exèrcit Popular de Catalunya encara no s’havia concretat, els Fets de Maig de 1937 van canviar les tornes i les seves columnes es van diluir en les de l’Exèrcit Popular de la República.

A mesura que va avançar la guerra el milicià voluntari va deixar pas a la figura del combatent cridat per lleves. L’organització de l’Exèrcit també seguí una estructuració més clàssica i més jerarquitzada. La imatge del milicià comença aleshores a ser recreada per uns com un idealista, i per altres, com un pillastre. La realitat, com demostren els nous treballs, va ser més complexa. Fins i tot, com assegura Pozo González, “és lícit preguntar-se, i per tant investigar, si a tots els representants de la legalitat republicana, Govern català inclòs, els hauria complagut una victòria miliciana contundent al front d’Aragó que hagués multiplicat una major empenta revolucionària a la rereguarda”.