Borràs & Bargalló, SL

Vet aquí dues conselleries, la d’Educació i la de Cultura, que haurien de ser una de sola. Catalunya ha viscut, a causa de les urgències del procés independentista, una inflació del folklore que ha eclipsat, en bona mesura, moltes de les produccions culturals que es donaven al país gràcies al geni no del poble, sinó de persones agafades d’una en una: en teatre (desafortunat Lluís Pasqual, en la dimissió el qual pot haver-hi influït una qüestió política), en literatura, en música, en dansa i en moltes coses més.

Això a banda, és un fet que la cultura no folklòrica, és a dir, la que és in...

Vet aquí dues conselleries, la d’Educació i la de Cultura, que haurien de ser una de sola. Catalunya ha viscut, a causa de les urgències del procés independentista, una inflació del folklore que ha eclipsat, en bona mesura, moltes de les produccions culturals que es donaven al país gràcies al geni no del poble, sinó de persones agafades d’una en una: en teatre (desafortunat Lluís Pasqual, en la dimissió el qual pot haver-hi influït una qüestió política), en literatura, en música, en dansa i en moltes coses més.

Això a banda, és un fet que la cultura no folklòrica, és a dir, la que és innovadora, de vegades pertorbadora i tot, retrocedeix a molts països a causa de l’èmfasi populista, del neoliberalisme i de l’asserviment a la cultura nord-americana i les noves tecnologies. Per això és urgent que un país que es vol modern, progressista, lliure, desvetllat i feliç potenciï i doni ales, d’alguna manera, fent l’esforç que calgui, a la creació cultural més diversa: la creació crítica, polifònica, de vegades convergent, divergent si cal. Ni en els moments en què el catalanisme havia estat més potent en la història de Catalunya, aquesta va negligir el suport a la creació cultural de nou encuny. L’altra cultura fa “poble” —paraula equívoca, perquè no se sap exactament qui representa—, però és tradicional i iterativa: no aporta mai res de nou.

Hi ha dos aspectes de la cultura menys popular i difícil —ens resistim a fer servir l’expressió “alta cultura”— que no assoleixen, en aquests moments, les enormes fites que s’havien assolit en temps de la Mancomunitat i de la Segona República: la música i la literatura. Els més joves estan contaminats i hipnotitzats —per no dir histeritzats— per diverses formes de la música electrònica, tecno i com se digui, i ja no hi ha gairebé ningú que escolti, per plaer, una simfonia de Beethoven, menys encara una de Bruckner. La causa d’això és d’una evidència palmària: als nens i nenes, nois i noies de l’ESO i del batxillerat no se’ls posa en contacte amb aquestes formes musicals. Les troben antigues? Més antiga és la manera d’aixecar un envà, i es fa igual que fa mil·lennis. Més antiga és la llengua catalana, i no la deixem morir. No és nova la idea que la música clàssica és un element de formació del caràcter i de l’esperit com n’hi ha ben pocs. És tan vella com Pitàgores o Plató. Però l’escola catalana és deserta d’aquest bé.

L’altre punt feble del nostre sistema d’ensenyament és la literatura (i la filosofia; és a dir, les humanitats en general). Fa decennis que els nens estan obligats a llegir una novel·la de Pedrolo que ja no els fa cap gràcia; i, com aquesta, d’altres coses no precisament enormes del món literari, que no donen mai una idea clara del que ha estat la literatura d’Occident, almenys des de Grècia —creieu que no els interessaria una Antígona de Sòfocles, amb tot el dilema que planteja entre la llei moral familiar i la llei de l’Estat?—. Tampoc no asseguren aquestes lectures, com diuen totes les estadístiques, que els joves, en acabat el batxillerat, continuïn llegint.

Per això hem insinuat que les dues conselleries haurien de ser una de sola: una bona educació en literatura i música permetria, amb els anys, que proliferessin les orquestres a les capitals comarcals de Catalunya, que els joves toquessin alguna cosa més que la guitarra i les maraques, i que la lectura assolís els índexs que, justament a causa d’una millor planificació de l’ensenyament, encara es troben, molt més alts que els d’aquí, a països com França, Anglaterra i Alemanya. ¿Això no dona un rèdit immediat si la cosa es mira des del punt de vista de la immediatesa amb què és tractat el procés independentista del país? Sens dubte. Els fruits es recolliran d’aquí una o dues generacions. Però els polítics estan obligats a fer aquesta mena de coses: pensar en el futur espiritual i cultural del país, no solament en el seu hipotètic futur com a estructura política.

Em consta que el conseller Santi Vila va rebre, quan era conseller de Cultura, un informe en què es presentaven amb tot detall les mesures que es podien prendre, ja no a les escoles, sinó a tot el país, per a la promoció de la lectura i de la música clàssica. Només cal que els consellers Borràs i Bargalló visitin l’arxiu de la conselleria, i el trobaran de seguida. S’hi preveia la col·laboració dels professors associats de les universitats catalanes —que cobren una misèria— i dels estudiants avançats dels conservatoris catalans. Fins i tot s’hi incloïa un pressupost, xocolata del lloro.

¿No fareu mai cas a allò que havia estat una de les grandeses del govern de Prat de la Riba o de particulars tan diversos com Cambó, Carulla i Cendrós? ¿No sabeu que Cambó es moria però encara va finançar la traducció de Sagarra de la Comèdia del Dant i la primera edició, mexicana, de les Poesies de Màrius Torres? ¿Us deixa indiferents aquest passat nostre tan gloriós? Esperaré a veure què passa.