Puigdemont, l’amo

Carles Puigdemont ha agafat les regnes, encara que amb discrepàncies a la base, del PDeCAT de cara a sumar-lo a la seva Crida Nacional. El poder de Puigdemont preocupa una part important de la premsa, particularment la de Madrid, que preveu un Pedro Sánchez més feble.

Carles Sabaté (Avui, 23 de juliol) subratlla que la candidatura de David Bonvehí va obtenir el 65% dels vots de l’assemblea del PDeCAT, mentre que Pablo Casado, al PP, en va obtenir el 57% (no ofereix, però, dades ...

Carles Puigdemont ha agafat les regnes, encara que amb discrepàncies a la base, del PDeCAT de cara a sumar-lo a la seva Crida Nacional. El poder de Puigdemont preocupa una part important de la premsa, particularment la de Madrid, que preveu un Pedro Sánchez més feble.

Carles Sabaté (Avui, 23 de juliol) subratlla que la candidatura de David Bonvehí va obtenir el 65% dels vots de l’assemblea del PDeCAT, mentre que Pablo Casado, al PP, en va obtenir el 57% (no ofereix, però, dades de participació), però admet que “l’abast de la integració a la Crida no serà fàcil d’assumir si, com s’albira, implica la dissolució” del PDeCAT. L’editorial de l’Ara (23) afirma que hem assistit a un intent gairebé del tot reeixit de liquidar el partit hereu de Convergència. “El pas s’ha fet, però amb certs costos d’imatge” (defenestració de Marta Pascal i protesta de les bases). “El PDeCAT queda en gran mesura en mans de Puigemont”. I acaba: l’independentisme necessita unitat d’acció, “però aquesta nova etapa s’ha de bastir des del respecte per totes les sensibilitats”.

L’editorial de La Vanguardia (23 de juliol) diu que Puigdemont sotmet un PDeCAT dividit. El diari considera que el partit torna a tancar en fals la seva assemblea, ja que una part important de seguidors de Pascal “han evidenciat el seu malestar”, però Puigdemont ha aconseguit el lideratge, el control del partit i la imposició de la seva línia de mantenir l’enfrontament amb l’Estat, i destaca que la dissolució del partit dins de la Crida serà un procés en mans dels consellers empresonats. Francesc-Marc Àlvaro preveu la liquidació inexorable del partit i la consolidació del puigdemontisme, un líder que deia que no tenia cap interès a fer carrera. També augura turbulències en la majoria parlamentària de Sánchez i l'augment de la gesticulació de JxCat al Parlament, “cosa que pot generar tensions greus amb ERC”. Jordi Juan considera que el radicalisme s’imposa: “La relació amb el partit republicà és l’únic dels punts que l’estratègia de Puigdemont no controla al cent per cent, i pot ser l’única causa que provoqui un avançament electoral”. Per a Màrius Carol, amb la seva Crida Nacional es consuma l’opa (hostil) a l’independentisme, especialment a ERC, i complica el paper del PDeCAT al Congrés. “Braveheart espera amb ànsia la batalla de la tardor”.

“Presoners de Puigdemont”, titula el seu editorial El Periódico (23 de juliol). Puigdemont s’ha venjat de Pascal. “Pocs exemples de cabdillisme com aquest podríem trobar a l’Europa democràtica”. Per a Luis Mauri, eliminada Pascal, la defensora del pragmatisme, Puigdemont té via lliure per diluir el partit en el seu moviment populista i cabdillista, i conclou: “Sánchez haurà de decidir entre perdre l’aprest en una legislatura agònica, plena de derrotes parlamentàries, o convocar els ciutadans a la recerca d’una majoria suficient”.

La premsa de Madrid parla quasi més de Sánchez que de Puigdemont. El Mundo (23 de juliol) veu “Sánchez en mans de Puigdemont”, ara que controlarà els vuit diputats al Congrés. “Al Govern li resultarà difícil acontentar gaire temps amb esquers uns socis als quals només els sacia l’impossible”. “Puigdemont, cabdill separatista”, diu La Razón, que demana que Sánchez deixi d'animar amb gestos un líder deslleial. José Ramón Bosch utilitza el nom de Puigdemont per parlar d’un nou carlisme. La primera guerra carlista del segle XXI s’ha acabat, comenta, “aviat començarà la segona”. L’Abc (23 de juliol) considera que el radicalisme canvia de marca, però amb una diferència favorable: el PSOE ha trencat el consens constitucionalista sense que el separatisme hagi cedit un centímetre. La resposta que aquest troba en Sánchez és “una invitació a preservar en el desafiament”.

A Vilaweb (23 de juliol), Odei A.-Etxearte comenta que “la llista unitària ha guanyat amb un modest suport del 65,2% i el repte enorme de tancar unes ferides massa profundes. El perill de trencament no desapareix”. I Vicent Partal veu un octubre ple d’oportunitats: “Després de la Diada, com a mínim, hi haurà el primer d’octubre, el record del 27, el judici als presos i les eleccions municipals com a factors amb els quals ja podem comptar”. Ara bé, “sense el PDeCAT i l’entorn de Puigdemont, sense ERC i sense la CUP, no hi haurà independència possible. De manera que l’exercici de provar d’enfonsar l’un o l’altre no és fútil i prou, sinó que és molt perillós”. Per a Ferran Casas i Joan Serra (Nació Digital, 23 de juliol), “el debat sobre la dissolució del partit dins de la Crida, el lideratge condicionat de Bonvehí pel pes dels presos i els exiliats i la nova relació amb el PSOE de Sánchez marquen el futur immediat de la formació”. Per a José Antich (El Nacional), "el moviment de Puigdemont neix amb vocació integradora i transversal, una aspiració difícil, i ERC i la CUP no li ho faran fàcil. La seva arrencada oficial a la tardor serà just abans de les eleccions municipals"

Diumenge, 22 de juliol, José Antonio Zarzalejos parla de la síndrome de Moisès de Puigdemont, la mateixa que va tenir Artur Mas. “Es creu que la seva missió salvífica assumeix la seva condició entre testimonial i martirial i està disposat a rebentar totes les formacions sobiranistes”. El mateix dia, Lola García (La Vanguardia) escriu que amb l’assalt al poder del PDeCAT, Puigdemont posa el partit al servei del seu nou artefacte electoral, busca manar el grup parlamentari a Madrid, sumar-lo al control que ja té de la Generalitat i decidir la duració de la legislatura, que també ha d’estar al seu servei. Tot i que la premsa de Madrid ha esta més atenta aquests dies al congrés del PP, es podien llegir algunes intervencions. Salvador Sostres (Abc, 21 de juliol) afirma que el que vol Puigdemont és quedar-se amb els diners del PDeCAT i per això necessita el partit de Marta Pascal, que es l’organització que rep les subvencions. L’articulista assegura que la guerra de Convergència no ha estat mai contra Espanya, sinó contra Esquerra, per seguir manant a la Generalitat. Toni Bolaño (La Razón, 21 de juliol) signa la defunció del PDeCAT. Ara “toca nacionalismes populista peronista”.

Sergi Picazo (Jornada, 21 de juliol) parla al seu article del “Ratafia Party”, que “convenç els que creuen que la independència era cosa de pit i collons i que els partits polítics es van fer caqueta (...). Mentrestant, però, què estan fent Puigdemont, Torra i companyia quan governen? Els neoconvergents es neguen a apujar els impostos als més rics, segueixen pactant tot el que els interessa a Madrid” i sempre que poden influeixen en les lleis catalanes o espanyoles per reduir la protecció laboral o social. La Vanguardia, aquest dissabte, feia un editorial en què dibuixava un PDeCAT invisible al cantó de Puigdemont i els seus i recomanava al partit “escoltar bé el país, per no confondre fans i militants amb votants”. Els mal auguris sobre el PDeCAT ja van venir a començament de setmana. El Mundo (17 de juliol) feia un editorial en què deia que Puigdemont vol liquidar el PDeCAT per perpetuar la seva hegemonia amb un moviment populista i tenir ERC i les entitats socials atrapades sota el seu jou. El mateix dia, Pilar Rahola (La Vanguardia) acabava el seu article amb la condemna de Marta Pascal: “Pascal no creu en el mandat de l’1 d’octubre i no està per iniciar la república. Aleshores com es pot casar un PDeCAT cap enrere amb un Puigdemont cap endavant? No es pot”. Per a Astrid Barrio (El Periódico, 17 de juliol) hi ha dos trets del populisme que fins ara no es donaven en l'independentisme: un hiperlideratge i una pulsió hostil als partits com agents d'intermediació. “Si la idea de Puigdemont triomfa, ja no quedaran dubtes"

L'“Això no toca” torna. Ara el fa servir Puigdemont, que va concedir la setmana passada una entrevista a TV3 amb la condició de no parlar de temes polítics, com l’imminent cap de setmana, ni del futur dels independentistes.... i TV3 la va fer. Mònica Planas (Ara) ho comentava diumenge: “És flagrant que no es pugui parlar de política amb el president”. I acabava: “El dubte és: el Puigdemont periodista hauria acceptat les condicions del Puigdemont president?”. Víctor M. Amela també en va parlar a La Vanguardia: “Si em pregunten sobre la decadència del periodisme, em remetré a aquesta modèlica antientrevista. Gràcies!”. Aquest dilluns, a La Vanguardia, el col·lectiu Treva i Pau (on hi ha, entre d’altres, Josep Maria Bricall, Eugeni Gay, Alfredo Pastor i Juan José López Burnio)” publica una reflexió sobre TV3: “Construir consciència nacional i d’un sol poble és legítim i fins i tot necessari i desitjable. Però quan l’imaginari d’unitat es perd, i una part gran de la població, però ni de lluny majoritària, proclama la propietat del país –“els carrers seran sempre nostres”– i la televisió nacional de Catalunya passa a convertir-se en un agent polític d’aquesta visió, i del conjunt de ficcions que l’acompanyen, i esdevé excloent i contraposada als altres, aleshores la televisió nacional de Catalunya perd tota la seva legitimitat. Existeix una gran part de Cata­lunya que no forma part de l’imaginari ­televisiu, que no s’esgota en els informatius. Una gran part que no està inclosa en el nosaltres que proposa TV3”.