Bases per a un pacte d’Estat

Des de la radicalitat, el conflicte català, el principal d’Espanya, no té solució política. No obstant això, aquesta trista convicció no respon al sentiment majoritari dels catalans ni al del conjunt dels espanyols, que contemplem atònits el fracàs més absolut de la política alhora que reclamem diàleg de debò, això és, amb contingut.

En paraules d’Ortega y Gasset, els separatismes són el fracàs d’Espanya com a projecte. Amb aquesta perspectiva, cal construir el diàleg des del reconeixement i respecte a la diversitat i a la pluralitat i amb el repte de garantir una convivència conjunta. ...

Des de la radicalitat, el conflicte català, el principal d’Espanya, no té solució política. No obstant això, aquesta trista convicció no respon al sentiment majoritari dels catalans ni al del conjunt dels espanyols, que contemplem atònits el fracàs més absolut de la política alhora que reclamem diàleg de debò, això és, amb contingut.

En paraules d’Ortega y Gasset, els separatismes són el fracàs d’Espanya com a projecte. Amb aquesta perspectiva, cal construir el diàleg des del reconeixement i respecte a la diversitat i a la pluralitat i amb el repte de garantir una convivència conjunta. Diversitat i pluralitat requereixen tractar de manera diferent les diferents realitats, com va indicar en el seu moment el mateix Tribunal Constitucional. L’èxit per aconseguir-ho es basa, doncs, en el reconeixement objectiu de la diversitat. No es tracta de concedir privilegis a ningú, sinó d’objectivar les circumstàncies que exigeixen el reconeixement d’aquesta diversitat.

Tres són els àmbits respecte als quals hauríem d’impulsar el diàleg: el reconeixement explícit de determinades realitats nacionals, el finançament autonòmic i l’autogovern de qualitat.

Si la Constitució es refereix a nacionalitats i regions, és lògic que una llei ordinària desenvolupi aquests conceptes, establint els requisits objectius que ha de complir un territori perquè puguem considerar-lo nacionalitat. Al nostre parer, sembla raonable vincular aquests requisits a l’existència d’una llengua i cultura pròpies, un dret civil propi i una tradició històrica d’institucions amb voluntat d’autogovern. El corol·lari d’aquesta definició hauria de ser l’assumpció de competències exclusives per part de la nacionalitat en aquestes matèries.

El mateix passa amb el finançament autonòmic. No sembla absurd reconèixer la competència perquè, en un marc comú i uniforme per a tot el territori espanyol, les comunitats autònomes que compleixin determinats requisits objectius puguin dissenyar el seu propi sistema fiscal. Requisits com, per exemple, disposar d’una renda per càpita superior a la mitjana d’Espanya, una contribució a la solidaritat interterritorial superior a un determinat percentatge del PIB, o el ple exercici de totes les competències autonòmiques possibles, això és, voluntat d’autogovern. Es tracta de primar les comunitats que aporten més riquesa i que són més solidàries, la qual cosa no eximeix de la seva obligació de contribuir en la solidaritat i les despeses comunes de l’Estat.

Un diàleg que, així mateix, ha d’incloure el desenvolupament de l’Estat autonòmic de manera objectiva, és a dir, aliè a les aritmètiques parlamentàries i als interessos polítics de cada moment. El desenvolupament d’un autogovern de qualitat exigeix, inexorablement, un desenvolupament objectiu del marc competencial, a més del compliment de les sentències del Tribunal Constitucional i la resolució dels conflictes competencials latents. Per assentar aquests conceptes, possiblement cal redactar un nou Estatut d’Autonomia, sense la necessitat d’afrontar una reforma constitucional de resultat incert.

A més d’aquestes tres importants qüestions, també hauríem d’afrontar la reforma del Senat per convertir-lo en una veritable cambra de representació territorial, inspirada en el model alemany.

Però amb tot això no n’hi ha prou, ja que és imprescindible recuperar la convivència social. Al nostre parer, exigeix el reconeixement públic dels actes contraris a dret comesos per una banda de l’independentisme i l’omissió o absència de política del Govern d’Espanya, així com el compromís de futur pel respecte a les regles de joc de l’Estat de dret. La submissió a la llei no exigeix la renúncia a la defensa dels objectius i ideals polítics que cadascú consideri, sempre que es faci dins del marc constitucional.

En aquest context, i amb aquestes premisses, creiem necessari actualitzar els tipus penals de rebel·lió i sedició. La redacció actual no es correspon amb la realitat que ara s’està jutjant i que obliga a fer una reinterpretació judicial de conceptes. Una interpretació que posa en dubte el principi de certesa que el dret exigeix, com posa en evidència l’ampli debat jurídic que, en clau interna i internacional, s’està produint sobre aquest tema, una qüestió que el legislador no pot ignorar. Una actualització que en cap cas es podria aplicar retroactivament si el resultat fos lesiu per als interessos de la defensa dels encausats.

Aquestes són les bases per a un diàleg amb un resultat que s’hauria de concretar en un pacte d’Estat que ens permetés avançar en la construcció d’Espanya i d’Europa, sense renunciar al catalanisme pactista i integrador que propugnem des d’Units per Avançar en formular-la. Un diàleg que, òbviament, s’ha de desenvolupar en primera instància i de manera profunda al si de Catalunya.