Amaro, Gingham, Ludwig

Hi ha un cert tipus de novel·la que s’està tornant indistingible de la sociologia. S’instal·la en l’actualitat i la presenta ordenada, pentinadeta. Tendeix a la definició generacional i al costumisme-amb-punta que funciona tant en una columna setmanal com en un solemne premi nostrat. Es tracta d’una tendència novel·lesca que estira el fil del cultural turn dels vuitanta i que prefereix Wolfe a Pynchon, i Franzen a Ozick. Són novel·les que parlen de l’amor, avui, de la família, avui, de l’amistat, avui, cosa que em sembla fenomenal; almenys, en teoria. El problema és que, a la pràctica...

Hi ha un cert tipus de novel·la que s’està tornant indistingible de la sociologia. S’instal·la en l’actualitat i la presenta ordenada, pentinadeta. Tendeix a la definició generacional i al costumisme-amb-punta que funciona tant en una columna setmanal com en un solemne premi nostrat. Es tracta d’una tendència novel·lesca que estira el fil del cultural turn dels vuitanta i que prefereix Wolfe a Pynchon, i Franzen a Ozick. Són novel·les que parlen de l’amor, avui, de la família, avui, de l’amistat, avui, cosa que em sembla fenomenal; almenys, en teoria. El problema és que, a la pràctica, aquestes novel·les s’acaben fixant més en l’efectisme esloganista de la resposta que en la complexitat de la pregunta. Penso en l’ambivalència profunda i incòmoda amb què en parlaven Musil, o Broch, o Schnitzler, i em fa l’efecte que estem als antípodes d’aquella Viena fascinada per la mal·leabilitat de la cosa humana, que s’escapa de tota categorització.

És la categorització, en canvi, el que interessa a aquesta tendència. La tesi provocativa, la publicació d’impacte. Sembla que hem perdut la paciència que cal per a aquesta hermenèutica morosa que tradicionalment s’associa a la (bona) literatura. El que premiem, en canvi, són aquestes experiències de l’ara i de l’aquí que ens permeten tancar el llibre i dir, des de la comoditat de la butaqueta, “És ben bé així”. Identificacions immediates i generalitzacions amables, començant per aquestes últimes tres frases, que fan exactament el mateix que comenten.

Potser ja estigui bé, no ho sé. La literatura com a intervenció en la comunitat i com a rebuig d’aquesta posteritat arnada que ha justificat tants elitismes. Prou d’ironies nihilitzadores! Enamorem-nos de nosaltres mateixos! Al capdavall, a qui li ve de gust identificar-se amb un home sense atributs? O amb l’etern marit? A mi, però, em preocupa la facilitat amb què certs escriptors, reconvertits en relacions públiques, resumeixen les seves novel·les en una tesi directa i polideta que l’entrevistador s’afanya a transcriure, agraït. Trobo que busquen el consol, l’ancoratge agradable. En el moment en què els escriptors comencen a parlar amb aforismes paolocoelhistes, cedeixen un terreny a la societat terapèutica que se suposava que li havien de disputar. Com a mínim, Houellebecq, un dels factòtums d’aquesta sociologització de la literatura, ens obliga a passar pel tràngol de reconeixe’ns en els seus monstres, cosa que sempre m’ha semblat propi de la literatura que m’agrada: afirmar que, encara que ens repugni, també som això que ens posen al davant. Ara, en canvi, ens diuen “Veniu, que us agradarà el que hi trobareu. Hi sortiu guapos i empolainats”. I vinga fotos amb filtre.