Un món feliç al camp de Terezín

Un delegat de la Creu Vermella visita el camp de concentració de Terezín en la recta final de la Segona Guerra Mundial. Aquest incòmode visitant, de la mà de l'alcalde, un jueu coix orgullosíssim de la vida que porten al camp, i del comandant, un nazi culte i exquisidament respectuós, descobreix un poble entranyable, poblat per gent encantadora, gairebé feliç. Habitants (presos condemnats, en realitat!) adoctrinats per mostrar un camp idíl·lic...

Aquesta visita, que realment va tenir lloc, és la base de l'obra teatral Himmelweg (Camí del cel), l'obra del drama...

Un delegat de la Creu Vermella visita el camp de concentració de Terezín en la recta final de la Segona Guerra Mundial. Aquest incòmode visitant, de la mà de l'alcalde, un jueu coix orgullosíssim de la vida que porten al camp, i del comandant, un nazi culte i exquisidament respectuós, descobreix un poble entranyable, poblat per gent encantadora, gairebé feliç. Habitants (presos condemnats, en realitat!) adoctrinats per mostrar un camp idíl·lic...

Aquesta visita, que realment va tenir lloc, és la base de l'obra teatral Himmelweg (Camí del cel), l'obra del dramaturg madrileny Juan Mayorga que, en versió de Raimon Molins, es representa a la sala Atrium de Barcelona. En principi, no és més que això: una més de les 34 adaptacions professionals que s'han fet del text de Mayorga (ara traduït, també, al xinès). Però si es pensem que és la tercera vegada que aquest muntatge s'instal·la a la sala de la pròpia companyia, amb el mateix èxit de crítica i públic, descobrim que té alguna cosa especial. “A més de profundament moral, la versió de Molins és paradoxalment bella”, sosté Mayorga, que es declara admirador del director català, amb qui està “en diàleg permanent”.

Una mascarada? Una obra de teatre? Una infàmia? És creïble que el delegat internacional s'ho empassés tot? Era neutral, aquest enviat? Va ser enganyat o es va deixar enganyar? Les preguntes que planteja l'obra conviden a un intens debat que el mateix Mayorga exposa amb rotunditat i riquesa de lectures: “En el fons, es tracta de la capacitat que té el poder per invisibilitzar-se, emmascarant les seves accions o desviant d'elles nostra atenció; la dificultat de l'home comú per mirar de cara la realitat quan aquesta exigeix d'ell decisions doloroses; la confusió entre el teatre i la vida, en la qual sovint ens descobrim interpretant personatges sense estar segurs si som autors d'aquests personatges o si són uns altres els que ens han escrit com viure”.

Per plasmar aquesta mascarada, Molins, que també interpreta el comandant del camp, ha optat per marionetes. “Creem personatges sense cap expressió, però que enamoren amb una màgia poètica”, argumenta el director. Mayorga així ho va entendre: “Quan Molins em va parlar d'utilitzar ninots vaig tenir por que algun espectador ho pogués entendre com una simbolització ingènua”, comenta l'autor. “Per contra, els ninots, que ha construït la pròpia companyia, són actors fonamentals del muntatge. Els seus manipuladors, que, al seu torn, interpreten els tres protagonistes, aconsegueixen humanitzar-los i mantenir amb ells una relació íntima i conflictiva”.

Molins ha volgut fugir del tòpic a l'hora de reflectir la realitat d'un camp de concentració. “He fet un patchwork de molts referents sense quedar-me amb cap: La llista de Schindler, L'enfonsament, To be or not to be, El gran dictador... Però si veiem vídeos de Goebbels, per exemple, descobrim que el que sembla una exageració no ho és en absolut”. El seu personatge, diu, “és un sociòpata, unes vegades; un culte director de teatre, unes altres”.

Mirar cap a un altre costat

Patricia Mendoza (que dona vida al visitant, convertit en dona) i Guillem Geffaell (l'alcalde jueu) coincideixen amb Molins a destacar que Mayorga “és un autor hipnòtic”. “Crea una hipnosi de l'horror, però alhora, poètica i bella”, diu el director, que destaca que l'autor del text sigui, també, matemàtic: “Crea escenes que són artefactes mecànics, peces clau d'un engranatge perfecte”. Aquest engranatge coincideix amb el segell de la companyia Atrium, que sempre ha apostat més per suggerir sensacions que per explicar-les: “És la nostra paranoia artística interna”, reconeix Molins. “Fem que el públic pensi, que demostri la seva intel·ligència. Això no és una telenovel·la”.

Himmelweg té, per descomptat, una lectura actual. “Crec que és una obra sobre l'extermini dels jueus europeus, però també és una obra de la nostra època”, diu Mayorga. Autor, director i actors coincideixen que “allò de mirar cap a un altre costat està molt de moda a l'Europa actual”. “Tots sabem que apartar la mirada del dolor aliè és immoral, sobretot si aquest dolor és causat per una injustícia. Una altra cosa és que només els moralment més forts siguin capaços de viure conforme a aquesta veritat”, sentencia Mayorga.