“A Catalunya s’haurien de multiplicar els recursos en molts nivells”

Albert Quintana (Mataró, 1978) dirigeix el Quintana Lab, un laboratori que investiga malalties neuronals vinculades a la degeneració dels mitocondris. La seva recerca se centra en un problema que afecta un de cada 5.000 nounats. Quintana va marxar el 2008 a la Universitat de Washington, a Seattle (Estats Units), per realitzar el postdoctorat, i amb la seva dona, la també neurocientífica Elisenda Sanz. “La idea era ser-hi dos anys i tornar amb una bona plaça acadèmica, però va començar la crisi i vam canviar de plans”. Quintana va crear a Seattle el seu laboratori i el 2015 el va poder trasllad...

Albert Quintana (Mataró, 1978) dirigeix el Quintana Lab, un laboratori que investiga malalties neuronals vinculades a la degeneració dels mitocondris. La seva recerca se centra en un problema que afecta un de cada 5.000 nounats. Quintana va marxar el 2008 a la Universitat de Washington, a Seattle (Estats Units), per realitzar el postdoctorat, i amb la seva dona, la també neurocientífica Elisenda Sanz. “La idea era ser-hi dos anys i tornar amb una bona plaça acadèmica, però va començar la crisi i vam canviar de plans”. Quintana va crear a Seattle el seu laboratori i el 2015 el va poder traslladar i engrandir a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) gràcies a un pla de finançament del Consell Europeu de Rercerca (ERC), de la Comissió Europea. Només són acceptats el 10% dels projectes que apliquen a l'ERC. El Quintana Lab compta amb deu investigadors i també es beneficia de dues línies d'ajut del Ministeri d'Economia espanyol, en especial una beca Ramón y Cajal, que garanteix a Quintana un sou i 40.000 euros per a cinc anys de recerca. Tot i això, la subvenció de l'ERC és el que va permetre Quintana i Sanz complir el somni de retornar a Catalunya.

Pregunta. La crisi financera als EUA va afectar la seva recerca?

Resposta. El centre on treballàvem es va recuperar ràpid. En un any les universitats van tornar a recuperar projectes públics i privats. El laboratori on estàvem instal·lats estava finançat per l'Institut Mèdic Howard Hughes; amb el llegat d'aquest milionari es financen uns 300 investigadors. Un investigador Howard Huges té finançament cada cinc anys i no s'ha de preocupar pràcticament de res. El meu cap de laboratori era un d'aquests i vivia aïllat d'altres coses. Aquí la despesa en recerca es va retallar un 25% i ara diem que estem millor perquè no es retalla més. Als EUA van veure que per sortir-se'n calia invertir més en recerca.

P. Per context no era millor continuar allà?

R. Tenim l'avantatge que tothom vol visitar Barcelona i que ara és més fàcil treballar a distància. Però als EUA sí que és més òptim l'ambient, per exemple pels seminaris i perquè cada setmana et ve gent de Califòrnia o Harvard. Allò també té coses negatives. La vida científica allà és molt dura. El nivell de seguretat laboral està molt lluny del d'aquí.

P. Per consolidar una família també era important tornar?

R. Allà només la guarderia, subvencionada pel centre on treballàvem, costava uns 2.000 dòlars al mes. I això era la subvencionada. La vida allà és molt cara. I pel que fa a la sanitat, com a estranger l'empresa et cobreix l'assegurança mèdica, te la resten del sou i a més pagues 400 dòlars quinzenals. Si s'acaba el contracte pots contractar el sistema COBRA, l'assegurança pública federal, que són entre 800 i 1.200 dòlars mensuals. Si no mantens de manera continuada una assegurança, quan tornes a tenir feina, si l'asseguradora creu que tens condicions preexistents, una malaltia que no va estar coberta, ningú et vol assegurar. A les escoles públiques, el finançament públic és molt menor del que necessiten per funcionar; depenen molt dels diners que posin els pares i això genera desigualtats entre centres, segons el barri. I si el teu fill ha d'anar a la universitat, has de començar a estalviar ben aviat; fins i tot la universitat estatal pública costa uns 8.000 dòlars al trimestre.

P. La contractació de personal estranger era més fàcil allà? Suposo que és una qüestió clau per contractar investigadors.

R. Arreu el problema és el visat. Allà són més flexibles. Aquí el procés està molt definit però trigues més a aconseguir-ho. A la UAB tenim sort que hi ha una oficina que assessora els investigadors estrangers. És més fàcil contractar un europeu i no hauria de ser així perquè potser necessites una persona determinada en un moment determinat. Una cosa bona dels americans és com solucionen el two body problem: quan contracten algú, el contracten amb les seves circumstàncies. Si t'hi instal·les amb parella, miren de trobar feina per a ella.

P. Què necessita Catalunya per acomplir el somni d'Artur Mas de ser el Massachusetts d'Europa?

R. S'haurien de multiplicar els recursos en molts nivells. Ara bé, la suma de tots els projectes europeus de l'ERC que atrau Catalunya és superior al de la resta d'Espanya. El sistema ICREA [Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats] que va instaurar la Generalitat, va donar bons resultats. Barcelona és molt atractiva, si l'ICREA l'haguessin fet a un altre lloc, seria més difícil reclutar gent. Però, a part de l'ICREA, Catalunya no té programes de recerca propis.

P. Es planteja captar finançament privat i de fundacions?

R. La UAB té una oficina per afavorir això. Fàcil no és, i nosaltres no hi hem entrat. Les coses estan canviant des que vam tornat, hi ha més apropament a l'empresa, però queda molt per fer. La Comissió Europea té un programa que t'ajuda si el teu estudi pot tenir una sortida de mercat. Les universitats dels EUA tenen departaments exclusivament dedicats a buscar donacions, convenis, i no és feina de l'investigador, que ha de centrar-se en recerca.