El regne de la irresponsabilitat

Per què no assumeix les seves responsabilitats polítiques? Amb raó Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, sempre més disposats a entendre's en la crítica que no pas a l'hora de buscar projectes compartits, demanen que Rajoy comparegui al Congrés per respondre a aquesta pregunta, que fa cinc anys que esquiva, des que es van descobrir les martingales de Bárcenas amb els diners del PP i el president es va desentendre de l'assumpte, després d'unes setmanes fent equilibris d'alt risc arran dels seus missatges d'ànim i comprensió amb...

Per què no assumeix les seves responsabilitats polítiques? Amb raó Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, sempre més disposats a entendre's en la crítica que no pas a l'hora de buscar projectes compartits, demanen que Rajoy comparegui al Congrés per respondre a aquesta pregunta, que fa cinc anys que esquiva, des que es van descobrir les martingales de Bárcenas amb els diners del PP i el president es va desentendre de l'assumpte, després d'unes setmanes fent equilibris d'alt risc arran dels seus missatges d'ànim i comprensió amb l'extresorer. D'aquella decisió, aquests fets. Perquè el gran problema dels anys Rajoy és que s'estan convertint en el regne de la irresponsabilitat, que han tingut com a punt culminant la seva declaració a l'Audiència Nacional.

Sota l'aparença d'un home tranquil, serè, previsible, d'ordre i de sentit comú s'amaga una elusió permanent de responsabilitats que té greus conseqüències col·lectives: rebaixa l'autoritat i el reconeixement de la política, i transmet un missatge desmoralitzador a la societat. “Podria haver utilitzat aquesta frase o qualsevol altra”, va respondre quan se li va preguntar sobre el seu SMS a Bárcenas (“Fem el que podem”). És a dir, res té importància, les coses són com són, i tot va com va.

Amb mal humor i un rictus de manifesta incomoditat, el president va afrontar l'interrogatori amb una actitud més pròpia de l'acusat que no pas del testimoni. “Les meves responsabilitats són polítiques, no de comptabilitat”. Fidel a les instruccions del seu advocat, tot el seu relat va girar al voltant d'una sola idea: dels diners del partit no en vaig saber mai res. De manera que la irresponsabilitat econòmica es va sumar a la irresponsabilitat política, que és el tatuatge que ell mateix va escriure sobre la seva carrera política quan va esclatar el cas Bárcenas. El president d'un Govern no és un ciutadà qualsevol. A més de responsabilitat penal té responsabilitat política. Però la defensa de la seva innocència econòmica –que era la que podia ser objecte d'actuacions penals– va agreujar la seva irresponsabilitat política. Pel seu càrrec, si no ho sabia, ho hauria d'haver sabut. I en la seva aferrissada defensa va incórrer en una contradicció manifesta: quan es va voler apuntar la ruptura de relacions del PP amb Correa i quan va carregar sobre Esperanza Aguirre els embolics d'algunes ciutats de la Comunitat de Madrid l'argument de la seva ignorància sobre els diners del partit queia a plom.

Però aquesta irresponsabilitat política no és nova. Ja la coneixem per la seva relació amb la qüestió catalana. Que comença, no ho oblideu, amb una irresponsable campanya de carrer contra l'Estatut de Catalunya. L'estratègia de la Moncloa es basa en criteris d'una gran lleugeresa: que l'independentisme s'esgotarà per si mateix, que la societat catalana es fracturarà, que no cal fer cap concessió a Catalunya perquè el PP la pagaria a la resta d'Espanya i és un risc innecessari, atès que a Catalunya és i serà sempre minoritari i, en conseqüència, que no té res a proposar als catalans. Resultat: desplaçament als tribunals. L'última fantasia del Govern espanyol és que la pressió judicial generarà el pànic i la desbandada. Pot ser que impedeixi el referèndum, pot ser que alguns dirigents polítics sobiranistes es col·loquin en un lloc segur, però difícilment disminuirà el suport a l'independentisme. En democràcia el recurs sistemàtic a la justícia en qüestions polítiques deteriora la imatge de qui el practica i la qualitat del sistema. I afecta la reputació dels tribunals i de les forces de seguretat.

Al regne de Rajoy, tot acaba en la justícia. La política és incapaç de combatre la corrupció per si mateixa: fer neteja al partit, dimitir com a gest de reconeixement i de reparació d'una cosa tan greu com una xarxa estructural de trames corruptes entorn del PP, facilitar l'actuació judicial aportant informació i contribuint a esclarir els fets i no a confondre'ls. Res de tot això ha estat en l'agenda de Rajoy, que s'ha limitat a contemplar la caiguda d'aquells imputats de qui havia defensat l'honestedat amb la seva paraula fins a l'últim moment i a intentar minimitzar els efectes dels casos judicials que afecten el seu partit. La política és incapaç d'afrontar la qüestió catalana, amb un Govern convertit en corretja de transmissió permanent cap a la Fiscalia, els tribunals i el Constitucional. Quan tot passa pels jutges és que alguna cosa falla en el sistema democràtic.