El pessimisme de Cioran

Quan Fernando Savater va començar a divulgar en llengua castellana l’obra d’Emil Cioran, tothom va pensar que es tractava d’un pseudònim del filòsof espanyol, perquè mai ningú no havia sentit a parlar d’aquell home amb un cognom típicament romanès. Tothom es va equivocar: Cioran existia des de l’any 1911, i vivia a París des de feia molt de temps, en unes golfes que el 1960 li van ser llogades, per un preu congelat, per una agent literària filantròpica que va fer una bona obra, però un mal negoci, perquè Cioran va viure trenta-cinc anys més. Tinguéssim nosaltres els lloguers congelats!

...

Quan Fernando Savater va començar a divulgar en llengua castellana l’obra d’Emil Cioran, tothom va pensar que es tractava d’un pseudònim del filòsof espanyol, perquè mai ningú no havia sentit a parlar d’aquell home amb un cognom típicament romanès. Tothom es va equivocar: Cioran existia des de l’any 1911, i vivia a París des de feia molt de temps, en unes golfes que el 1960 li van ser llogades, per un preu congelat, per una agent literària filantròpica que va fer una bona obra, però un mal negoci, perquè Cioran va viure trenta-cinc anys més. Tinguéssim nosaltres els lloguers congelats!

Cioran va escriure molts llibres teòrics, i una colla d’aforístics, com el que presentem avui: El crepuscle dels pensaments, traducció del romanès de Joan Fontana, Virgil Ani, Gemma Cervera, Teresa Suñol i Federico Ferreres, un equip de professors de la UB, que ha compost aquest llibre, pacientment, en una mena d’obrador de traducció (Barcelona, Viena Editorial, 2017).

Els aforismes tenen l’inconvenient que, si són massa curts —posem-hi un sol sintagma—, valen igual del dret que del revés. Per exemple, quan Cioran diu: “¿La consciència? Deixar d’estar a l’altura de l’ésser”, un pot pensar que l’inrevés seria vàlid igualment: “¿La consciència? Estar a l’altura de l’ésser”. Heidegger, per exemple, així ho hauria dit, però Cioran també, contradient-se, pel que es desprèn d’altres passatges de la seva obra. D’altres vegades, un aforisme resulta una exageració apodíctica, com en aquest cas: “Només té sentit ser poeta, matemàtic o general”. Home! I ser músic? I ser teòleg? I ser flequer? Són expressions contundents, d’aquelles que li agradaven tant a Josep Pla, el qual, segons un scherzo de Quim Monzó que em va semblar genial, podria haver escrit perfectament: “Hi ha dues menes d’alemanys: els que van en bicicleta i els que mengen salsitxes de Frankfurt”. Un estirabot. A més a més, el mateix Cioran, i en el mateix llibre que comentem avui, pot arribar a dir: “La infelicitat és l’estat poètic per excel·lència”, que és el contrari del que hem llegit abans, llevat que estiguem convençuts —que ja pot ser— que Cioran cregués que l’estat d’infelicitat és l’estat essencial de l’ésser humà. (Cosa que a Stendhal, per exemple, que el romanès cita sempre amb enveja, l’hauria revoltat.) En un altre aforisme, l’autor hi diu: “Només la farmàcia pot aturar encara els pensaments”. Potser pensava en el suïcidi, que és el pensament més encertat i raonable dels pessimistes. Si no pensava en això, llavors cal dir que també el son atura els pensaments, o un partit del Barça contra el Reial Madrid, o la muntanya russa de Parc Aventura.

Però aquest autor romanès establert a París no és barroer, malgrat haver caigut massa sovint en un gènere que, descomptant els grans moralistes francesos del segle XVII, serveix tant per manifestar una opinió com el seu opòsit. Cioran té de vegades, fins i tot, ànima de poeta —una raó per existir, certament—, com quan diu, molt bellament: “L’esperit aflora sobre les ruïnes de la vida”, o: “Hi ha tant de crim i poesia en Shakespeare que els seus drames semblen concebuts per una rosa en demència”. Tan bell com l’epitafi de Rilke.

Tot sovint l’encerta de manera universal: “Un home que practica tota la seva vida la lucidesa esdevé un clàssic de la desesperació”, dita que Valéry hauria compartit si no hagués tingut una devoció tan gran per l’optimista Goethe. Més encara, Cioran aprofita una expressió romanesa per demostrar als catalans que nosaltres som treballadors fins i tot quan ens avorrim: “‘Matar el temps’: així s’expressa, de manera banal i profunda, la inconveniència de l’avorriment”. Quan nosaltres esperem, parlem, en expressió exemplar, de “fer temps”, cosa que a Kant li hauria semblat prodigiosa si l’hagués coneguda.

El llibre que ha publicat la UB és molt bo, l’edició és molt oportuna, i el treball de l’equip dirigit per Virgil Ani és esplèndid. Gràcies a aquest llibre coneixem a fons un home que, segons els seus llibres, podria haver estat qualificat com “el més desgraciat de la terra”. Diu Cioran: “La dissort de no ser prou dissortat...”; “La vida és el que jo hauria estat de no haver-me esclavitzat la temptació del no-res” —el néant de Sartre, per esmentar un contemporani seu.

I no tot és pessimisme en aquest llibre i en aquest autor. Igual com Stendhal hauria volgut viure sempre a Itàlia, Cioran diu: “Hi ha països on no hauria pogut fracassar ni un sol instant, com, per exemple, Espanya”. Vet aquí algú que considera que Espanya és un dels millors països del món per viure-hi dignament, amb poca boira —Cioran l’esmenta sovint, com a paradigma de la solitud i la desesperació— i amb gent diversa, benhumorada i epicúria.