De la presó al mòbing

De les imatges que s’han vist aquests dies del desallotjament i tancament oficial de la presó Model, un lloc centenari del qual no sabem res els qui no hi hem passat, les que més m'han quedat a la retina són les que informen que, en paral·lel, els veïns han començat a tremolar. No tindran la presó al davant o al costat de casa, però, en canvi, si estan de lloguer, hauran de deixar casa seva perquè, ara que els presos han marxat del barri, els propietaris immobiliaris consideren que ja poden posar el lloguer pels núvols. Del domini de la presó, que feia que els lloguers i preus de compra fossin...

De les imatges que s’han vist aquests dies del desallotjament i tancament oficial de la presó Model, un lloc centenari del qual no sabem res els qui no hi hem passat, les que més m'han quedat a la retina són les que informen que, en paral·lel, els veïns han començat a tremolar. No tindran la presó al davant o al costat de casa, però, en canvi, si estan de lloguer, hauran de deixar casa seva perquè, ara que els presos han marxat del barri, els propietaris immobiliaris consideren que ja poden posar el lloguer pels núvols. Del domini de la presó, que feia que els lloguers i preus de compra fossin baixos, el barri està passant al setge immobiliari.

Per parlar d’aquests lloguers que ara només es donen en aquesta part de l’Eixample crescut amb la Model, val la pena considerar abans un tret central de la quadrícula barcelonina en conjunt. L’Eixample és un barri es diu que burgès, perquè amb ell va començar la nova ciutat del XIX, però en realitat és un barri molt barrejat, molt interclassista. Visc des de fa anys a l’altra banda de la quadrícula, a la dreta de l’Eixample, i encara avui em sorprèn que just al costat de finques molt modestes, de vegades de menys de sis metres d'amplada, hi hagin viscut dos alcaldes de Barcelona, el franquista Porcioles, davant de les Punxes, i el primer del postfranquisme, Socias Humbert, a pocs metres, al carrer Girona. En finques molt diferents dels modestos edificis que poblen el barri en números contigus, per descomptat, però al seu costat. I les seves finques també eren diferents entre si, res a veure tampoc en això un alcalde amb l’altre. Durant dècades, tot o gairebé tot ha pogut coexistir a l’Eixample. Fins ara, perquè ara ja no és possible.

I arriba el torn així a l’Eixample de la Model, al carrer Entença i als voltants. També hi ha varietat de finques i de propietaris, però amb un tret específic: una deixadesa total dels edificis modestos per part dels propietaris, amb l’excusa de tenir la presó massa a prop.

Una vegada em vaig inventar en un relat la paraula urbanotinents per parlar dels propietaris de l’Eixample, famílies molt específiques. Igual que els terratinents rurals, no han fet res durant un segle per millorar la seva propietat, ho han fiat tot als llogaters i moltes vegades s’han negat a vendre. És l’anomenada propietat vertical. En el cas dels edificis que són prop de la Model, sense ascensor, sense manteniment de l’escala, són sovint minúsculs. Pisos que no passen dels trenta metres quadrats i que no s’han renovat mai. Els lloguers, uns 300 euros. Tal com s’està posant Barcelona, sembla poc. És el que estan pensant els propietaris, que tal vegada ja no siguin aquelles famílies rendistes, sinó una empresa immobiliària que ho restaurarà tot i llogarà els pisos a uns preus altíssims. Després de desfer-se dels llogaters actuals –gent pobre que només pot pagar, i amb dificultats, el que estan pagant ara–, d’aquí a un any o així, allà hi haurà pisos renovats, segurament destinats al turisme.

Conec el tema com a veïna. Just al costat de casa es va renovar la finca amb uns pisos que vaig tenir l’oportunitat de veure mentre els refeien: per a gent de pas, sense espai per acumular el que una vida dona de si. Me’ls imagino ocupats per executius forasters, que venen a dormir-hi entre setmana. No hi veig mai ningú. Però aquest diumenge vaig veure des del carrer una maleta al costat del finestral del pis més senyor, que té una galeria modernista que ha estat ben conservada: me’n vaig alegrar. Una maleta, signe de vida domèstica. Doncs sí.

Molts veïns de la Model deuen pensar, amb tota la raó, que per fi podran gaudir de la seva propietat i dels seus carrers, ara que l’edifici es convertirà (quan sigui, quan les autoritats s’hi posin) en un espai públic molt diferent del que ha estat fins ara. Per descomptat que sí. Que no ens robi ningú algunes alegries. Altres veïns, que vivien de la presó, ja se’n lamenten. Una altra cosa serà quins nous veïns arribaran al barri, una vegada desallotjats els presos, els funcionaris, els proveïdors de la presó, i estiguin fora dels seus pisos els veïns de poc nivell social, per dir-ho finament.

Tot es prepara perquè aquesta part de l’Eixample sigui d’aquí a una mica una peça d’estudi més de la nova Barcelona. Al mig, l’antiga Model lluirà com a empremta d'una història que així continua.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF