La calma en la mirada

Que una autora com Isabel Coixet, amb un cinema tan reconeixible i tan personal, també tan lloat com discutit, sigui capaç d'acollir una pel·lícula per encàrrec i fer-la seva sense voler imposar el seu segell, en un difícil equilibri entre l'artesania, la professionalitat i el bon gust, suposa un motiu de celebració. Aprendiendo a conducir, vehicle al servei dels excel·lents Patricia Clarkson i Ben Kingsley, entronca en aquest sentit amb la també notable Elegy (2008), més transcendent, una altra de les obres de la cineasta catalana amb guió aliè, amb la qual comparteix fins i...

Que una autora com Isabel Coixet, amb un cinema tan reconeixible i tan personal, també tan lloat com discutit, sigui capaç d'acollir una pel·lícula per encàrrec i fer-la seva sense voler imposar el seu segell, en un difícil equilibri entre l'artesania, la professionalitat i el bon gust, suposa un motiu de celebració. Aprendiendo a conducir, vehicle al servei dels excel·lents Patricia Clarkson i Ben Kingsley, entronca en aquest sentit amb la també notable Elegy (2008), més transcendent, una altra de les obres de la cineasta catalana amb guió aliè, amb la qual comparteix fins i tot aquella trama tan Philip Roth de l'escriptor adúlter amb les seves alumnes.

Delicada en la posada en escena, marcant sentiments i sensacions, encara que sense subratllar-los, deixant que flueixin les interpretacions, i amb un muntatge ajustadíssim de Thelma Schoonmaker en les boniques transicions entre seqüències, Aprendiendo a conducir apel·la al bon rotllo des d'un guió sense artificis entorn de la unió intercultural, que, sense inventar res, tampoc resulta obvi en el seu desenllaç i aconsegueix el que pretén: un valuós treball de refinament emocional a força de mirades, sensibilitat, llum i calma.