Com si votéssim per primera vegada

Mai unes eleccions municipals i autonòmiques han despertat unes expectatives tan elevades i han provocat unes incerteses tan profundes com en aquesta ocasió: és tant el renascut interès per la política i són tants els dubtes suscitats pels nous partits i plataformes cíviques que sembla com si estiguem no davant unes eleccions d'àmbit local o regional, ni tan sols davant d'unes eleccions generals, sinó davant d'unes de constituents. És cert, res a veure amb el 1977, però tot succeeix com si, esgotat el que llavors va néixer a la vida política, ens trobéssim en el tràngol de trencar amb el passa...

Mai unes eleccions municipals i autonòmiques han despertat unes expectatives tan elevades i han provocat unes incerteses tan profundes com en aquesta ocasió: és tant el renascut interès per la política i són tants els dubtes suscitats pels nous partits i plataformes cíviques que sembla com si estiguem no davant unes eleccions d'àmbit local o regional, ni tan sols davant d'unes eleccions generals, sinó davant d'unes de constituents. És cert, res a veure amb el 1977, però tot succeeix com si, esgotat el que llavors va néixer a la vida política, ens trobéssim en el tràngol de trencar amb el passat per marcar un nou començament.

Per percebre com hem arribat fins aquí, no serà inútil recordar que si algú hagués resumit el 2008 les tres primeres dècades d'aquesta democràcia espanyola hauria presentat un balanç en què els èxits destacarien més que els fracassos: una societat més lliure i igualitària, més permissiva i tolerant; uns béns públics sanejats i amb l'estima general; una democràcia lluny de tot allò que en altres èpoques va ser la seva ruïna; sense rastre de militarisme, amb el clericalisme anant a mal borràs; sense partits antisistema, amb institucions legitimades davant la gran majoria de ciutadans; amb el terror d'ETA derrotat i, a sobre, a Europa i amb un sistema en el qual dos partits asseguraven estabilitat als governs.

De sobte, els èxits es van esvair per deixar el camp sembrat de fracassos. Una crisi econòmica que el partit en el poder va rebre amb una barreja d'autocomplaença i frivolitat, negant-se a anomenar-la pel seu veritable nom, fins que el superàvit es va convertir en dèficit i els comptes sanejats van passar a ser deute rampant; una crisi política, imparable des que el partit a l'oposició va guanyar la següent convocatòria electoral per imposar una política contrària a tot el que, amb barreja de mentida, crispació i lleugeresa, havia promès. Crisi econòmica, esdevinguda crisi política, que va donar origen a una profunda crisi social, els tres passos somiats pels qui érem joves en els anys seixanta quan donàvem per segur que les hores del capitalisme com a sistema econòmic i de la burgesia com a classe dominant estaven comptades.

Ara, amb les tres crisis juntes i sense cap força política capaç d'afrontar-la, la democràcia espanyola va passar a ser injuriada com a règim del 78, epítom de fracàs, herència del franquisme, el règim per antonomàsia: col·lusió dels dos grans partits per al repartiment de l'Estat; corrupció no només de persones sinó del sistema; enviliment de salaris i increment de la desigualtat; polítiques d'agressió als béns públics: docents al carrer, hospitals en precari; impostos sense taxa sobre les classes mitjana i mitjana-baixa; pèrdua massiva de llocs de treball; joves fent les maletes cap a Alemanya.

Mai una convocatòria així ha suscitat unes expectatives tan elevades i unes incerteses tan profundes

Amb els partits emmudits, sense cap més rumb que l'imposat des de l'exterior, va parlar llavors el carrer traient a plena llum la frustració incubada a l'interior: si ni el capitalisme ni la burgesia tenien els dies comptats, almenys el règim del 78 sí que els tenia. No va haver-hi cap institució capaç de recollir aquelles veus: el sistema de partits va ensopegar i si no va arribar a caure a terra va ser perquè quedaven restes de clienteles i velles lleialtats, una energia residual, insuficient en tot cas per pal·liar el desastre. L'energia nova va arribar des de fora del sistema, dels moviments socials i de les plataformes creades en una espiral incessant de protesta que va inundar les places públiques i —el que va resultar més decisiu— les xarxes socials.

Paralitzats els vells partits davant l'abisme, els qui van alçar la veu en places i xarxes, després de menysprear la capacitat inclusiva que defineixen, fins i tot enmig de les pitjors tempestes, les institucions democràtiques es van adonar de seguida que per aconseguir el poder no n'hi havia prou amb l'excés d'híbrids de què van fer gala en els primers moments; que a més d'una bona ració d'ego i arrogància cal una cosa tan antiga com organitzar-se en partits, concórrer a les eleccions i aconseguir vots. I en això estem ocupats: dos partits en ascens competeixen amb dos partits en declivi, situant-se, sense reconèixer-ho verbalment, però sí en la manera de treure's la corbata o arremangarse la camisa, l'un a l'esquerra de la dreta i l'altre a l'esquerra de l'esquerra, on abunden a més plataformes heterogènies.

Del primer, hi ha motius per celebrar que, al contrari del que ha passat a França o Anglaterra, aquí el trencament de la confiança en el seu partit d'un ampli sector de l'electorat de dreta no ha provocat el part d'una criatura de la dreta extrema; del segon, el que avui s'albira és el grau de fragmentació que afegirà a un camp sempre dividit un nouvingut —i les plataformes aliades— que mentre aixecava la seva tenda va canviar la cançó del demà és nostre per un llenguatge de moderació. I així, de la relativa simplicitat de l'eix esquerra/dreta amb suport mutant de nacionalistes catalans, passarem a la complexitat inèdita que necessitarà pactes entre partits i plataformes que, si funcionen com a potents imants electorals, hauran de demostrar el seu valor com a coalicions de govern.

Seria una ingenuïtat donar per segur que el pluripartidisme portarà per si sol el remei

Seria, doncs, una ingenuïtat donar per segur que, com que el mal radicava en el bipartidisme, el pluripartidisme portarà per si sol el remei. Alemanya ha mantingut durant mig segle un eficaç sistema bipartidista, amb governs de coalició o sense, mentre a Itàlia, mestra en finezza política, el sistema multipartidista s'ha enfonsat, amb uns governs de coalició de posar i treure, com un castell de cartes, sense deixar-ne cap dreta. Aquí, el futur que espera a la democràcia amb el nou sistema de partits que emergeixi avui de les urnes no està escrit, com res a la vida: això és el que envolta aquestes eleccions d'una certa aura inaugural, com si votéssim per vegada primera, nus de lligams, lliures de velles lleialtats.

Amb les eleccions generals del 1977, una dictadura va fer mutis al mateix temps que irrompia en escena una democràcia. Avui pot passar que una democràcia fatigada per les males pràctiques i durament colpejada per la crisi trobi en unes eleccions locals i autonòmiques el punt de partida cap a la seva reforma i renovació: tot dependrà de com administri cadascú, en el conflicte d'interessos i la distribució de recursos que sempre és la vida política, el resultat que surti de les urnes, aquella antigualla assentada per primera vegada a Espanya gràcies al règim del 1978.

Santos Juliá és historiador.