Ramon Muntaner, una crònica
El relat del gran escriptor català segueix sent qüestionat en la seva fiabilitat històrica, 750 anys després
Jo he vist coses que vosaltres no us les creuríeu. He vist naus de guerra cremant enllà d’Orió...”. Salvant les distàncies, no és difícil evocar les cèlebres paraules de Roy, el replicant moribund al final de la pel·lícula Blade Runner, quan un comença a llegir la Crònica de Ramon Muntaner (1265-1336). Les 32 batalles, terrestres i navals, en què diu que ha participat, més les captivitats i presons que va patir, en escenaris sovint prou llunyans per als catalans del seu temps, formen la matèria central del “llibre de les grans meravelles que has vistes que Déus ha fetes en le...
Jo he vist coses que vosaltres no us les creuríeu. He vist naus de guerra cremant enllà d’Orió...”. Salvant les distàncies, no és difícil evocar les cèlebres paraules de Roy, el replicant moribund al final de la pel·lícula Blade Runner, quan un comença a llegir la Crònica de Ramon Muntaner (1265-1336). Les 32 batalles, terrestres i navals, en què diu que ha participat, més les captivitats i presons que va patir, en escenaris sovint prou llunyans per als catalans del seu temps, formen la matèria central del “llibre de les grans meravelles que has vistes que Déus ha fetes en les guerres on tu és estat”, tal com el descriu en començar a escriure’l als 60 anys.
Amb motiu del 750è aniversari del seu naixement, Peralada, la seva vila natal, ha declarat l’Any Muntaner 2015, reconegut per la Generalitat entre les seves commemoracions oficials, i ha impulsat un programa d’actuacions per tots els Països Catalans, no debades Muntaner, català, va servir el rei de Mallorca —independent aleshores— i va escriure el seu cèlebre llibre al retir de Xirivella, quan era jurat —representant municipal— de València, d’on era la seva dona.
Noves edicions de la Crònica, monografies històriques, conferències, exposicions, actes acadèmics, rutes turístiques, concerts, cursos en línia i, fins i tot, aplicacions per a mòbil serviran per acostar la figura d’aquest gran escriptor medieval, que pot retratar-se en cinc aspectes essencials que el defineixen i que expliquen l’interès que encara desperta.
Les memòries d’un triomfador. El conjunt de les quatre grans cròniques catalanes és únic en la literatura històrica europea i cobreix els gairebé dos segles d’apogeu de la dinastia comtal barcelonina al capdavant de la Corona d’Aragó, des de Jaume el Conqueridor, que neix el 1208, a Pere el Cerimoniós, que mor el 1387. Si aquests dos monarques dicten o supervisen les cròniques dels seus regnats i la de Bernat Desclot sembla escrita en l’entorn de la cancelleria de Pere el Gran, fill del Conqueridor, la de Muntaner és obra d’un fill de l’aristocràcia local que arriba a ser cavaller gràcies a l’acció militar i política, lluny del cercle immediat dels reis catalans, tot i ser-ne un servidor fidel. Joan Fuster el va qualificar d’“home de sort” i aquesta sort, que el va salvar de molts tràngols, és la que ell explica a la Crònica. Ho fa en un to poc elevat, comparant els seus herois —reis i nobles— amb personatges literaris com el rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona, o amb Jaufré, protagonista d’una novel·la de moda. Josep Antoni Aguilar, professor de llengua i literatura catalanes a la Universitat Catòlica de València i autor d’una nova edició de la Crònica, subratlla que “la de Ramon Muntaner devia ser una cultura literària marcadament oral”. Això explica el famós recurs al “Què us diré?” que amaneix tants passatges del relat, i que sembla adreçar el llibre a un públic d’oïdors més que de lectors.
Història o novel·la? Josep Pla va definir Muntaner com un “empordanès xerraire i divertit”, dos adjectius que escauen a la Crònica, de la qual s’ha remarcat la tendència a l’exageració i a l’egocentrisme. Que Muntaner inventa situacions i que erra o confon dades no es discuteix, per més que, com a testimoni dels fets, demana al seu públic “que creguen que per cert tot és així veritat com ho oiran, e no hi posen dubte negun”. L’historiador Ferran Soldevila, autor de l’edició de Les quatre grans cròniques (1971), admetia que Muntaner és “un historiador no gaire escrupolós”, però creia que “quan inventa és perquè creu que pot inventar i que la seva invenció s’acosta a la realitat”. Menys crèdul, Stefano Maria Cingolani, que ha editat nombrosos documents i escrits historiogràfics medievals, és taxatiu en l’assaig La memòria dels reis. Les quatre grans cròniques (2006): “Muntaner inventa el que no sap, i també allò que sap”. Sembla una boutade, però no ho és tant si es té compte que, en realitat, més de la meitat de la Crònica no és autobiogràfica, ja que Muntaner hi narra fets dels reis catalans esdevinguts en la seva infantesa o dels quals no ha estat testimoni. Ho fa, diu, perquè “negun no deu parlar de si mateix, si doncs no són fets qui toquen senyor”. Però és que també el relat dels episodis que ha viscut personalment conté errors i omissions. Antoni Puigverd recordava en un article recent que en Muntaner “passió i raó narrativa es confonen”, com en el periodisme futbolístic i polític actual. Sobre les exageracions, Cingolani ha comptat els morts causats pels almogàvers segons les xifres que va donant Muntaner i li surten 180.650, un disbarat per a l’època, i això que no compta els civils morts en la destrucció de diverses ciutats. La Crònica, doncs, fa pensar una mica en les llibertats narratives de tantes novel·les històriques actuals.
Peralada, al cor de la ‘Crònica’. També hi ha la raó política i el patriotisme. Si Muntaner oculta o tergiversa fets, sovint ho fa per remarcar la superioritat moral dels monarques del casal de Barcelona, que, mentre ell va viure, ocupaven els trons d’Aragó (que incloïa Catalunya, València i Múrcia), Mallorca (amb la Catalunya nord) i Sicília. Muntaner s’erigeix sovint en apologeta d’aquesta mena de Commonwealth catalana i dóna consells als governants futurs. Però hi ha un patriotisme potser més fort i arrelat a la Crònica: el de la terra natal. La vila de Peralada és un dels grans orgulls de Muntaner, i reapareix en diversos moments, tot i que afirma no haver-hi tornat. Però no hi va tornar de debò? El medievalista Josep Maria Gironella ha furgat al fons notarial de la vila i ha descobert dades inèdites sobre Muntaner, la seva família i la Peralada dels segles XIII i XIV. El 28 de març ho va fer públic en la primera conferència del cicle de l’Any Muntaner, organitzat per l’Ajuntament de Peralada. Així, segons documents notarials, Muntaner hi va tornar almenys un parell de vegades. Gironella també ha ubicat de manera exacta la casa pairal dels Muntaner a la plaça Major i ha donat suport documental a alguns episodis de la Crònica, com ara el pillatge de roba per part dels almogàvers durant la crema de Peralada, el 1285, que va arruïnar el negoci draper de la família, i la identitat de la Palomera, una dona que Muntaner diu que va ser assassinada pels francesos durant l’assalt posterior al setge i l’incendi. Gironella prepara els documents que ha trobat per a una futura publicació.
El polvorí dels Balcans. La Catalunya del temps de Muntaner mirava cap a Orient i feia política al Mediterrani. Sardenya, Sicília, el nord d’Àfrica, Grècia i les seves illes i Anatòlia (avui Turquia) són l’escenari geoestratègic en què es disputen el poder la Corona d’Aragó, França, el Sacre Imperi Romà Germànic i puixants repúbliques com Gènova i Venècia. La fragilitat de l’Imperi bizantí, que tenia la capital a Constantinoble, i els bàndols canviants, amb un Papat discutit i poc neutral, fan que la inestabilitat política i els combats siguin constants. Muntaner guanya la seva reputació en aquest agitat inici del XIV participant a la campanya dels almogàvers, exèrcit mercenari format sobretot per catalans i comandat per Roger de Flor, a qui l’emperador bizantí demanà ajut per combatre els turcs. L’episodi és el més popular de la Crònica, i Muntaner el va viure amb responsabilitat creixent. Fuster considerà la Crònica “el llibre d’aventures més excitant, més irresistible, de tota l’Edat Mitjana europea”. Traïcions, batalles i pillatges omplen les pàgines d’una campanya bèl·lica moguda per pretextos religiosos i polítics, però que s’explica també per interessos comercials i la necessitat de no tenir ociosos els soldats a sou. Els ecos de la gesta ressonen avui en expressions populars en grec, com “Que et vegi sota l’espasa d’un català” o en l’apropiació del nom dels almogàvers, sinònim d’abrandament guerrer, tant per la penya culer homònima com per la Falange en un himne (“Almogávar es mi estilo, / almogávar mi canción. / Mis leyendas son hazañas, / almogávar mi ilusión”), o l’Exèrcit espanyol, que té una unitat de paracaigudistes dita Roger de Flor.
Capità de Gal·lípoli
El 16 de juliol de 1306 ja feia dies que, deixant Gal·lípoli, el gros de la Companyia Catalana dels almogàvers s’havia dirigit devers el nord amb l’objectiu d’interceptar l’exèrcit dels mercenaris alans i atacar-los per venjar l’assassinat del seu cabdill, Roger de Flor, un any abans.
La ciutat de Gal·lípoli, en un lloc estratègic a l’estret dels Dardanels, entre els mars Egeu i de Màrmara, ha estat escenari de nombroses campanyes militars des de l’antiguitat fins al segle XX. Dins els murs de la ciutat quedava Ramon Muntaner, mestre racional de la Companyia —una mena de tresorer i administrador general— i capità del castell de Gal·lípoli, des d’on subministrava armes i vitualles a l’exèrcit almogàver. S’ocupava, doncs, de tasques logístiques i d’intendència, que hom podria jutjar allunyades dels perills de la lluita, però ara la guerra anava a cercar-lo a ell.
Amb Muntaner, havien romàs poc més d’un centenar de peons, set homes a cavall i, sobretot, civils: uns quants mercaders i 2.000 dones —les esposes i amistançades dels almogàvers. Aquell dia, des del castell, hom albirà a l’horitzó 25 veles que s’acostaven. Eren galeres de genovesos, aliats dels bizantins. D’alguna manera, l’enemic havia sabut que Gal·lípoli estava desguarnida, i s’havia proposat de capturar-la per la força. El capità de l’estol, N’Antoni Spínola, d’un il·lustre casal genovès, desembarcà i es presentà davant els murs del castell. Ufanós, desafià els catalans i els comminà a rendir-se. Naturalment, Muntaner s’hi negà. Aquella nit, el peraladenc disposà la defensa amb els mitjans que tenia a l’abast. Als murs, hi disposà les dones i els mercaders, tots guarnits amb cuirasses i armats amb “cantals e pedres”. Als carrers propers a la murada situà diversos punts d’avituallament, amb bótes de vi i grans quantitats de pa, a fi que els defensors poguessin calmar la set i la fam i retornar ben prest a les seves posicions. Encara, ben a la vora hi hauria els metges de la host, per poder tractar ràpidament les ferides dels guerrers (si no eren massa serioses, aquests haurien de retornar de seguida a la lluita).
El dia 17 al matí, l’assalt començà. Primer vingueren els temuts ballesters genovesos, i en pocs instants tot el castell quedà envoltat en un núvol de projectils (de fet, un passador es colà pel fumeral de la cuina i ferí el cuiner d’en Muntaner). Impertèrrites, però, davant aquella pluja mortal, les almogàveres es mantingueren rere els merlets, frustrant a enèrgics cops de còdol qualsevol intent dels enemics d’escalar els murs. Impotent davant l’espectacle que veia, l’Spínola va retreure a la seva tropa que no fos capaç de derrotar un grup de dones i, en companyia d’altres capitosts, atacà la porta ferrissa del castell. El combat s’allargà fins a mitja tarda, quan ja s’havia fet palès el cansament dels atacants. Era el moment que Muntaner havia esperat per passar a l’ofensiva: de seguida féu armar els seus homes i donà l’ordre d’obrir la porta. L’envestida dels defensors, amb el de Peralada al capdavant, fou tan forta que obligà els genovesos a fugir. Molts caigueren morts durant l’encalç a què els sotmeteren els catalans, entre ells el mateix Spínola; els altres es recolliren en les galeres, que no trigaren a allunyar-se de l’indret.
Quan, l’endemà de la batalla, els almogàvers retornaren a la ciutat i saberen el que havia succeït, se’n feren creus. Gràcies a la seva astúcia i la seva guarnició de fembres, el capità Muntaner, veterà “de trenta-dues batalles entre de mar e de terra” (com ell mateix escriuria anys més tard al seu llibre), havia obtingut a Gal·lípoli un dels èxits més singulars i impensats del seu llarg full de serveis i havia demostrat tenir una hàbil ment militar.
Josep Antoni Aguilar Àvila, professor de la Universitat Catòlica de València, és el responsable de la nova edició de la Crònica de Ramon Muntaner que publicarà en breu l'Institut d'Estudis Catalans.