Algú creu que Podem és flor d’un dia?

Fa unes setmanes, vaig sentir que un representant de CiU qualificava els dirigents de Podem de casposos. I en aquest mateix diari, vaig llegir que Mariano Rajoy es desfogava amb un altre qualificatiu no menys inadequat. Pel president del Govern espanyol, Pablo Iglesias i companyia són una colla de gent trista. Els senyors del partit de Mas i de Rajoy alerten la ciutadania que Podem està constituït per gent casposa i trista. Ara començo a entendre perquè les enquestes els donen a aquests partits índexs de suport tan majúsculs.

Una de les reflexions que em vénen amb això de la caspa és qu...

Fa unes setmanes, vaig sentir que un representant de CiU qualificava els dirigents de Podem de casposos. I en aquest mateix diari, vaig llegir que Mariano Rajoy es desfogava amb un altre qualificatiu no menys inadequat. Pel president del Govern espanyol, Pablo Iglesias i companyia són una colla de gent trista. Els senyors del partit de Mas i de Rajoy alerten la ciutadania que Podem està constituït per gent casposa i trista. Ara començo a entendre perquè les enquestes els donen a aquests partits índexs de suport tan majúsculs.

Una de les reflexions que em vénen amb això de la caspa és que a CiU desconeixen absolutament el significat que s'ha assignat a la paraula caspa. Desconeixen el sentit de la paraula i, sobretot, no han sentit ni vist la gent de Podem moure's i expressar-se. Si ho haguessin fet, podrien dir del nou partit en lliça qualsevol cosa menys que són casposos. Vegem ara la formositat del president del Govern espanyol. No aconsegueixo endevinar com se li va poder ocórrer un epítet semblant. Però proposo algunes hipòtesis. La primera és que Pablo Iglesias no té cap motiu per estar tan content com el senyor Rajoy. A aquest li surten els números. La macroeconomia dóna xifres molt esperançadores, encara que és veritat que ofereix algunes disfuncions amb la microeconomia, petiteses si se les compara amb les extraordinàries expectatives de la nostra economia, inclòs el milió de llocs de treball que augura el ministre d'Economia.

Els aclaparadors casos de corrupció que envolten el PP (també, no ho oblidem, algun al PSOE i IU), no existeixen perquè alguns dels imputats del seu partit ja no en són membres. I als que estan a punt d'estar-ho o ho haurien d'estar (començant pel mateix Rajoy, segons el seu en altre temps amic Bárcenas), els empara la presumpció d'innocència. Una altra hipòtesi és que el senyor Rajoy té un concepte molt elevat de la seva alegria (a més d'un de menyspreador de la tristesa, com si fos una malaltia incurable que cal extirpar al més aviat possible), en contraposició amb el descrèdit que li atorga la tristesa de viure al país amb més atur d'Europa, el que menys inversió fa en investigació, el que té una de les poblacions que menys llibres llegeix en un any (sense parlar dels que no agafen un llibre en la seva vida), i el que té una població femenina d'entre 15 i 29 anys que accepta tan alegrement que sigui controlada per les seves parelles.

No sé si Podem guanyarà les generals, però si estar tan content com el senyor Rajoy significa empassar-se les xifres meravelloses del ministre Guindos (o el comunicat de defunció de la crisi, anunciada a so de bombo i platerets pel conseller Puig en una roda de premsa, fa més d'un any), llavors m'apunto a la tristesa, no fos cas que em mori beneit de tanta alegria regnant entre la gent que ens governa.

El PSOE diu  que el seu veritable adversari és el PP, fet que indica,  a més d’un estudiat desdeny, una absència deplorable d’arguments

En el fons de tota aquesta qüestió, del que es tracta és de minar el discurs de Podem tant com es pugui i a qualsevol preu. També han sorgit reflexions del tipus perdonavides. No són tan infundades ni peregrines com les citades, però igualment pequen de lleugeresa en les seves formulacions. Hi ha els que s'apropen a Podem com si fossin membres d'una secta, fins i tot els van comparar amb una mena de seguidors sui generis del cristianisme.

N'hi ha d'altres que afirmen que la gent votarà Podem contra altres partits polítics, no a Podem en si. Em sembla que ja va sent hora que els grans partits polítics espanyols comencin a prendre's Podem seriosament. El POSE diu, a través del seu secretari general, que el seu veritable adversari és el PP, fet que indica amb això, a més d'un estudiat desdeny, una absència deplorable d'arguments. No va faltar algun sociòleg de categoria que va arribar a sentenciar que Podem és el que tenim, deixant en l'aire si no va voler dir que Podem és el que ens mereixem.

Una última qüestió que hauria de cridar-nos a la reflexió. Quan Pablo Iglesias diu que ells no són ni d'esquerres ni de dretes, està apuntant a la línia de flotació del bipartidisme. Rajoy va dir moltes vegades (sense que el PSOE ho desmentís) que el millor per a Espanya és l'alternança. Quatre anys per a nosaltres i quatre per a vosaltres. I si poguessin ser vuit per a cadascú, millor. És a dir, una legislatura de centreesquerra i una altra de centredreta (amb retocs ultradretans). Això Rajoy no ho veu malament: l'alternança és bona i col·labora a la prosperitat de la democràcia. Això és el que defensen els dos grans partits estatals, els mateixos que són incapaços d'arribar a acords d'Estat en matèries tan delicades com l'educació o la justícia.

Mentrestant, a Podem li va arribant l'hora de definir-se en terrenys tan complicats com l'economia i l'estructura de l'Estat. I Podem ha de recordar que mentre Grècia ha de refundar-se com a Estat si vol sobreviure, Espanya ja té molt més de la meitat del camí recorregut.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari