La feina contra l’estigma

Més de 10.000 discapacitats catalans busquen ocupació malgrat els prejudicis i l'escàs compromís empresarial

Bárbara Ambrós i José Luis Pico, treballadors del zoo.Carles Ribas

José Luis Pico no podia assumir el dictamen del tribunal laboral que va sentenciar que no era apte per treballar. Un accident de moto li havia limitat la mobilitat del braç dret i s'havia acabat la possibilitat de continuar fent tasques de manteniment. “Tenia 44 anys. Estava convençut que no em donarien cap minusvalidesa, així que quan m'ho van dir em vaig enfonsar”, explica aquest home trempat, empleat del Zoo de Barcelona des de fa set anys, quan va aconseguir “canviar el xip” i passar pàgina. Al juliol va fer un pas endavant en la seva carrera professional i es va convertir en el coordinado...

Suscríbete para seguir leyendo

Lee sin límites

José Luis Pico no podia assumir el dictamen del tribunal laboral que va sentenciar que no era apte per treballar. Un accident de moto li havia limitat la mobilitat del braç dret i s'havia acabat la possibilitat de continuar fent tasques de manteniment. “Tenia 44 anys. Estava convençut que no em donarien cap minusvalidesa, així que quan m'ho van dir em vaig enfonsar”, explica aquest home trempat, empleat del Zoo de Barcelona des de fa set anys, quan va aconseguir “canviar el xip” i passar pàgina. Al juliol va fer un pas endavant en la seva carrera professional i es va convertir en el coordinador d'una quinzena de treballadors del recinte.

Pico representa aquest mig milió de catalans que té alguna discapacitat reconeguda. Però el seu cas és especial. Ha aconseguit superar l'atur que afecta el col·lectiu i, sobretot, aconseguir una ocupació de més responsabilitat, que és un pas més en la ruptura dels prejudicis que en la majoria dels casos impedeixen la seva inserció laboral i social. A Catalunya hi ha poc més de 10.000 discapacitats a l'atur, segons les xifres oficials, però és una dada que no clarifica gaire la situació del col·lectiu. Segons les dades de l'Institut Nacional d'Estadística, la taxa d'activitat és amb prou feines del 37%, la qual cosa vol dir que el 67% ni té feina ni n'està buscant. I una altra dada: set de cada deu contractes els signen centres especials d'ocupació.

Per aquest motiu el pas de Pico té més importància. És una empresa en la qual es barregen treballadors de tot tipus, amb gran projecció social i s'ocupa des del control d'accés dels vehicles que arriben al Zoo fins a la gestió de cues, a més de supervisar la feina del seu equip. “Podria assumir més responsabilitat”, explica aquest home, que es reivindica com a fundador d'un club de futbol sala al seu barri del Turó de la Peira creat per treure els nens del carrer. “El suport que he tingut de la gent del meu entorn ha estat definitiu per tirar endavant”, sosté.

Un informe elaborat per CapGemini i la Fundación Adecco sosté que la baixa participació en l'ocupació de persones amb discapacitat té diferents components. Els prejudicis o la falta de compromís de les empreses juga en contra d'aquesta incorporació laboral en un 93% dels casos. Però també la sobreprotecció familiar (segons un 50% dels enquestats) i fins i tot la mateixa falta d'autoestima dels afectats, segons un 58% de les persones consultades.

Com en José Luis, Bárbara Ambrós sembla no tenir cap d'aquests problemes i afegeix formació al seu currículum : és llicenciada en Biologia, té un màster en gestió i conservació de la biodiversitat i parla anglès i portuguès. No té contacte amb animals però ara, després de treballar en el petit comerç, també treballa al Zoo. Deixa clar que la seva cama mai ha estat un problema per a això, malgrat que quan tenia 17 anys, per culpa d'un sarcoma, li van haver d'extirpar part del gluti dret i un 30% del nervi ciàtic, que li ha deixat una coixesa lleu. “Mai m'he sentit menyspreada per la meva cama”, assegura.

La meva feina es basa a controlar les portes d'accés al zoo i a donar informació al públic i vol arribar més lluny. Sobretot treballar en la seva especialitat, per això es planteja marxar d'Espanya, on hi hagi més possibilitats per a un biòleg. “Me n'aniria a qualsevol país que m'oferís feina”, afirma després d'explicar que ja va passar nou mesos vivint al Brasil i viatjant per l'Amèrica Llatina.

Arxivat A