En menys d’un minut

Arribo a aquest final de curs esgotada. Amb la lògica que qualsevol vivència pot esdevenir contingut, podria escriure aquesta columna sobre el meu esgotament, i seria una merda, però no passaria res, perquè l’anterior va ser un èxit. Seguir la mentalitat del hit, del gol. I sabeu que puc ser d’allò més cínica, però m’hi resisteixo: encara tinc una mica d’amor propi. Durant aquest curs una de les noves preocupacions que he desenvolupat, i que contr...

Arribo a aquest final de curs esgotada. Amb la lògica que qualsevol vivència pot esdevenir contingut, podria escriure aquesta columna sobre el meu esgotament, i seria una merda, però no passaria res, perquè l’anterior va ser un èxit. Seguir la mentalitat del hit, del gol. I sabeu que puc ser d’allò més cínica, però m’hi resisteixo: encara tinc una mica d’amor propi. Durant aquest curs una de les noves preocupacions que he desenvolupat, i que contribueix notablement al meu esgotament, és la quantitat de pensaments que llanço a internet. Em sento com un gran agent contaminant de l’opinió: ningú necessita tantes idees, tantes microreflexions de nínxol. Però s’ha de generar contingut i, si pot ser, en un reel de menys d’un minut.

Les xarxes socials s’han convertit en el gran abocador de la cultura. Un sector més preocupat per com es ven que en què ven —si és que ha de vendre alguna cosa. Els comunicadors han esdevingut influèncers, i els influèncers han esdevingut algú respectable —trobo a faltar quan totes estàvem d’acord que les influèncers eren tontes; ara, en canvi, les entrevistem. Ho tuitejava Joel Díaz: “La gent ‘de xarxes’ està assolint cotes de poder absolutament delirants en tota mena d’organitzacions. Polítics, cuiners, músics, periodistes, tot déu fotent el gilipolles perquè l’hi diu un farfolla amb un màster. Cal dir prou. Són ells que estan al nostre servei, i no al revés.” És una tendència a la qual ens hem sumat indiscriminadament: filòsofes, escriptores, fins i tot partits polítics d’esquerres ja prefereixen arribar a més gent que fer-se entendre.

Recordo quan em va arribar a la bústia el programa electoral de Vox per primera vegada. Un pamflet amb deu manaments —mai més ben dit— clars i punyents: davant d’un suposat problema, una solució. Com feien Pablo Iglesias i la seva troupe, el més important era arribar a les masses, i per tant simplificar el contingut. El fi justifica els mitjans, de tota la vida, vaja. Pensava que l’esnobisme català ens salvaria d’aquestes estratègies tan barroeres, però ha estat decebedor comprovar que 3Cat, el nou canal de TV3 en què totes dipositàvem tantes esperances, es construeix a base de vídeos de menys d’un minut i comunicadors obligats a actuar com a influèncers.

Les conseqüències de la tiktokització del pensament són esgarrifoses. Però sembla que linxaments públics setmanals a qualsevol valent, conegut o anònim que s’atreveixi a donar una microopinió no són suficients per frenar la màquina i replantejar-nos si val la pena la viralitat per sobre de tot. Si juguem al joc de la síntesi, del resum, del llenguatge planer com a bandera comunicativa, si volem generar un nou statement a cada programa —perquè en menys d’un minut no pots generar res més—, la resposta que rebem és el fanatisme. Tuitaires amb l’actitud de votants de Vox encoratjats a dir la seva perquè se senten interpel·lats. Però això era el més important, no? Interpel·lar l’espectador; fer arribar el nostre programa electoral a qualsevol preu.