‘No hi ha fills innocents’: El feixisme no passa mai de moda

De vegades hi ha trobades estranyes que, quan succeeixen, un es pregunta com és possible que no haguessin passat abans. L’actor Oriol Genís i el músic Pau de Nut coincideixen feliçment aquests dies a la Sala Atrium amb l’espectacle No hi ha fills innocents. Una vetllada de paraules i música, un cabaret escènic sota l’influx de sant ...

De vegades hi ha trobades estranyes que, quan succeeixen, un es pregunta com és possible que no haguessin passat abans. L’actor Oriol Genís i el músic Pau de Nut coincideixen feliçment aquests dies a la Sala Atrium amb l’espectacle No hi ha fills innocents. Una vetllada de paraules i música, un cabaret escènic sota l’influx de sant Pier Paolo Pasolini. A partir de la Carta als joves infeliços i el petit tractat Gennariello, Genís i De Nut transporten el millor poeta italià del segle XX al nostre present, i demostren que les seves idees continuen sent més vigents que mai. Giorgia Meloni no aprova aquest espectacle.

Oriol Genís es va enamorar de Pasolini amb ppp (Teatre Lliure, 2005), un espectacle molt recordat de Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé que ens va demostrar l’extrema teatralitat del pensament pasolinià. A estones també hi vaig veure algunes espurnes de Kabarett Protokoll (El Maldà, 2015), i és que l’actor no es resisteix davant d’una boa de plomes: com una vedet septuagenària, sap baixar una escala amb gràcia i picardia, i al mateix temps amollar un monòleg extraordinari. Genís és un intèrpret “amb imatge cultural”, segons l’expressió de Ricard Salvat, que sempre aporta una mirada pròpia a les seves creacions. La feliç trobada amb Pau de Nut funciona perquè el violoncel·lista també és un músic creador, i quan tots dos canten Una notte a Napoli a ple pulmó, el món s’atura.

La vigència dels textos de Pasolini és terrorífica: parlar del vell i el nou feixisme no podria ser més actual

La vigència dels textos de Pasolini és terrorífica: parlar del vell i el nou feixisme no podria ser més actual. La seva descripció dels adolescents (“són autèntics criminals”) i de la culpa dels pares que carreguen els fills no té època. La direcció de Mia Parcerisa omple el muntatge d’accions, quan només amb les paraules ja n’hi hauria prou. Tampoc m’acaba de convèncer una escenografia (Castells Planas) de la qual no es treu gaire profit: la promesa d’un mecanisme que no porta enlloc. Però tot plegat són minúcies. És un autèntic plaer gaudir de la interpretació d’un gran actor en un teatre petit. Oriol Genís sap que un personatge comença en els calçotets, i No hi ha fills innocents són seixanta-cinc minuts de Pasolini ben entès i molt ben interpretat. Poca cosa més es pot demanar.