De la mare Ubú i el seu home

L’escàndol que hi va haver el desembre de 1896 amb l’estrena del drama en cinc actes i en prosa titulat Ubú rei en una edició i a l’altra (totes dues també del 1896, la primera en una revista d’art i l’altra en un llibre normal) va ser sonat, i no perquè revolucionava el teatre i obria la porta a les aventures avantguardistes sinó, sobretot, per motius morals que encara ens afecten. Alfred Jarry, que va morir amb 34 anys d’una meningitis tuberculosa (i...

L’escàndol que hi va haver el desembre de 1896 amb l’estrena del drama en cinc actes i en prosa titulat Ubú rei en una edició i a l’altra (totes dues també del 1896, la primera en una revista d’art i l’altra en un llibre normal) va ser sonat, i no perquè revolucionava el teatre i obria la porta a les aventures avantguardistes sinó, sobretot, per motius morals que encara ens afecten. Alfred Jarry, que va morir amb 34 anys d’una meningitis tuberculosa (i diuen que la seva última voluntat va ser demanar un escuradents), havia escrit molt: noveŀles, contes, teatre, llibres inclassificables, articles de crítica i de tota mena, i uns quants poemes, també. És un dels autors més atrevits que han existit. De nen i de noi era un estudiant molt aplicat i aprofitat i alhora un dels més bandarrots de la seva colla. De l’Ubú, que havia començat com una broma d’uns nens de coŀlegi contra un professor ridícul i grotesc, ell en va acabar fent una obra mestra que retrata la política del segle que estava entrant, el XX, i la del XXI també, i dic retrata per dir-ho fi, perquè el retrat fa molta pudor, la brotxa amb què l’ha pintat és “l’escombra innominable” (així ho diu ell), la de netejar les latrines.

La primera paraula de l’obra, en boca del pare Ubú, és “Merdra!”, així, sola, sense frase, exclamació pura, i amb aquesta sisena lletra afegida que ja ens fa intuir de quina manera, o de quina pseudomanera, parlarà Ubú. I així que ell ha deixat anar aquesta exclamació, la mare Ubú li respon: “Buf!, molt bonic, pare Ubú, i que n’arribes a ser, de pòtol” (si no segueixo la traducció que n’ha fet Albert Mestres, no és perquè no em sembli prou bona sinó perquè a mi també m’agrada jugar amb els deliris lingüístics d’Ubú i traduir-me’ls al meu aire). El discurs que Jarry va pronunciar el dia de l’estrena acaba així: “Pel que fa a l’acció que està a punt de començar, passa a Polònia, és a dir, Enlloc”. I en el text del programa encara ho aclareix: “Enlloc és tot arreu, i per començar és el país on ens trobem. És per aquesta raó que Ubú parla francès. Però els seus defectes diversos no són pas vicis francesos exclusivament”. En aquest programa també hi diu que “Ubú és un ésser innoble, i és per això que se’ns assembla (per baix) a tots”. I per baix, pel mig i per dalt és la imatge clavada de tots els que corren rere el poder, de Trump a Putin, de Hitler a Stalin, de Franco als arrossegats d’avui. Ubú no és ningú. Ubú quadra amb els uns i quadra amb els altres, mostra la “merdra” que mengen tots. Fer-lo servir per criticar-ne un, només un, de tot el ventall d’aspirants a posar-se la corona, és com dir que els altres no són tan dolents, o no tan baixos, o no tan idiotes.

L’obra, en l’aspecte literari (o sigui en l’aspecte moral, ètic, humà i polític), és una reescriptura de la tragèdia famosa de Macbeth. No sé en quin moment Shakespeare va canviar de públic, potser al final del XIX ja s’havia produït o ja s’estava produint el canvi que l’ha convertit en un autor del que en diríem alta cultura. En el seu temps, i durant força temps més, Shakespeare era un autor de gran públic, gairebé de sèrie B, o sense gairebé. Feia teatre comercial. Passa que el feia bo, feia obres que avui encara fan tremolar, especialment aquesta de Macbeth, que fa por, molta por. Però del temps de Shakespeare ençà els mitjans amb què s’imposen i amb què intriguen els poderosos i els aspirants a poderosos s’han fet molt més poderosos, i la cosa pública s’ha tornat massa seriosa i massa tràgica per a poder-la tractar de manera seriosa, com feia Shakespeare. I és per això que Jarry la presenta amb forma de farsa, de guinyol, de fer riure, perquè fa plorar. Perquè tracta de la gent que es dediquen a eliminar els adversaris, si cal.

Presenta la cosa pública amb forma de guinyol, de fer riure, perquè fa plorar, tracta de gent que es dedica a eliminar l’adversari

Macbeth té remordiments, remordiments esgarrifosos que el fan delirar, i els sentiments de culpa l’omplen de por. Ubú no: Ubú només té por, res més: la por física de si li faran mal, i la por física de quedar-se sense menjar: i és per això que el dia que ha convidat a dinar els que hauran de ser els seus còmplices, es menja el pollastre abans que arribin, no fos cas que el deixessin sense: és mentider, traïdor, avar, trampós, groller, mesquí, té tots els sentiments baixos i els expressa sense vergonya perquè els troba naturals: no vol que el trepitgin, què passa?

I és covard, i amb això també s’assembla al supermascle Macbeth (El supermascle, per cert, és el títol d’una noveŀla de Jarry). Ubú necessita que la mare Ubú, que és la seva muller, la seva Lady Macbeth, l’empenyi, impulsi i estimuli. El pare i la mare Ubú s’insulten i es menyspreen mútuament de mala manera, fins i tot quan van d’acord. Però el motor de l’acció és ella, des de la primera pàgina. Com a l’obra anglesa, la mestressa hi és la gran manipuladora.

El drama d’Alfred Jarry és un Macbeth sense bruixes perquè no hi calen. Avui els que són capaços de tot per assolir o mantenir el poder no necessiten oracles ni cerimònies: tiren directament al dret.

A la tragèdia de Macbeth hi ha una mà de morts: a més dels molts morts innominats que moren a la guerra, hi ha una bona quantitat d’assassinats premeditats de membres de la noblesa escocesa, de senyors, de dames i fins i tot de criatures. Però en l’obra d’Alfred Jarry, que també va plena de morts, hi ha una diferència amb el cas de Macbeth i Lady Macbeth, i és que el pare i la mare Ubú no es moren, al final: Jarry els necessita per dedicar-los altres obres, com ara Ubú cabró o Ubú encadenat. Un detall curiós és que Ubú —que vol matar i mata el rei de Polònia per poder-se posar ell la corona a la closca i per poder “anar amb carrossa pels carrers”— havia sigut, segons ens ho recorda la seva muller, rei d’Aragó. Però no sabem absolutament res d’aquesta època aragonesa del nostre repeŀlent personatge. Les seves últimes paraules, al final de l’obra, són la famosa sentència (per dir-ho amb el to entre arcaïtzant i vulgar de Jarry): “Si Polònia no hi hagués, no hi haguera polacs”.