El fil que uneix Rosalía i Patti Smith

En un passatge del seu darrer llibre de memòries, El pa dels àngels, Patti Smith s’atura en la sorpresa que li va provocar la polseguera mediàtica que va aixecar el borrissol a l’aixella que s’entreveia a la seva foto de portada a Easter. Ella ho explica així: “Algunes botigues de discos es van negar a posar l’àlbum a l’aparador. Alguns ho van interpretar com una provocació, però jo no em depilava mai, i vaig triar aquella imatge perquè transmetia la meva vitalitat d’aleshores”. En la darrera Setmana de la Moda de París, el mitjans es van tornar a esverar perquè Rosalía va aparèixer amb els pels de les aixelles decolorats d’un blanc albí. No sé si el diagnòstic és el mateix, perquè en una Setmana de la Moda l’interès principal és l’expressivitat i el simbolisme que vehicula l’aparença, però sí que aquest fet les va emmirallar just abans d’ajuntar-les, sembla que inesperadament, a Madrid. Rosalía va anar a la capital espanyola per no perdre’s un concert de Patti Smith al Teatro Real. No van cantar juntes, Rosalía no va pujar a l’escenari, estava entre el públic. Patti Smith, emocionada, li va tornra el gest declarant-se també fan d’ella i lliurant a l’esfera pública un selfie d’elles dues al natural, exultants d’alegria a la ciutat.

Moltes persones vam somriure veient la foto. En certa manera, corren els discursos que d’artistes com Patti Smith ja no en queden, tot i ser un raonament m’atreviria a dir que oposat a les seves manifestacions, tant en els llibres com en l’activitat política (per exemple, a la Fête de l’Humanité) o sobre els escenaris. La seva és una actitud de confiança en les generacions que no són la seva, i d’una comprensió lúcida que, per continuar un combat amb coherència, les accions no poden ser les mateixes perquè els temps no paren de canviar per molt que ens vulguin fer creure que no, que l’espècie humana és immòbil i sempre igual d’inconseqüent.

Escriu també Patti Smith a El pa dels àngels la intenció que animava l’activitat d’uns quants artistes amics entre els quals hi era ella: “Abraçar i destrossar una història cultural ingent”, en referència als Estats Units, i que els gestos fossin “lliures, sense expectatives materials”. Què pot fer saltar l’espurna de la germanor entre l’autora d’aquestes declaracions i l’autora de ‘Milionària’? Què diu a ‘Saoko’ quan repeteix “Pasá’ de vuelta’, yo me transformo, Como Sex Siren, yo me transformo, Me contradigo, yo me transformo, Soy to’a’ las cosa’, yo me transformo”? I quan canta “fuck la fama, fuck la faena”? I triomfant i col·laborant amb artistes que han fet declaracions públiques de suport a una població constantment assenyalada i amenaçada en uns Estats Units en guerra oberta contra la comunitat llatina? I inventant una nova Rosalía gairebé per a cada frase que diu, o si més no per a cada disc, per a cada gira? Llegir aquestes memòries de Patti Smith és molt instructiu per comprendre les fases i metamorfosis que ritmen la carrera i la vida d’artistes com elles en un gest radical de coherència interior.

Alguna cosa agermana les posicions delicades de cara a la indústria que Patti Smith detalla en aquestes memòries amb les preses de posició de Rosalía per conquerir la llibertat de moviment. També la convivència natural d’una certa forma de transcendència amb la festa aparentment descabellada, o la passió pels símbols de Rosalía amb la de Patti Smith pels talismans, omnipresents en aquestes memòries. Smith té 78 anys i repassa la seva vida mentre la continua traçant, Rosalía és al pic de l’onada amb Lux, i comparteixen un (tempestuós) camí espiritual. Ho resumeix Patti Smith El pa dels àngels: “El rock-and-roll em va oferir un paisatge per reconèixer la nostra herència musical i espiritual i renunciar-hi”.