Roger Mas: un cosmopolita en espardenyes

Són dissímils. Ell té veu profunda, dúctil i subtil i un cert aire solemne i domèstic. La seva figura desprèn elegància, amb mascaró de proa en forma de mans allargades, precises i elegants. Tot és mesura, mai una paraula fora de to, humor soterrat de somriure irònic més que de rialla. Ells poden ser estridents, amb un to agut que penetra incandescent a l’orella, nascuts per sonar a l’aire lliure, on la potència és innegociable. En certa manera, els instruments de doble canya d’una cobla són molt punk. Però Roger Mas i la cobla s’avenen, ja ho van fer al 2.012, tot demostrant les respectives capacitats per escapolir-se dels camins suats, mostrant-se versàtils. Roger va conèixer la cobla de petit, i va formar part de la seva infantesa com els genolls pelats. Si aquella primera col·laboració amb la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona reforçada pel piano del seu etern arranjador, Xavier Guitó, va ser fructífera, aquesta segona, ja és magnífica.

La música popular és un conjunt de llacs que a diversos entorns viuen en aparent aïllament. Però per sota de la superfície transiten tota una sèrie de corrents que, invisibles i silencioses, els connecten. La música popular és una i diversa, com evidencia Roger Mas i la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona. Vol. 2 (Satélite K, 2024). Al disc que Roger Mas acaba d’editar, hi conviuen amb corprenedora naturalitat la tradicional “Dansa de Castellterçol” amb una cançó popular balcànica que sona sense silenci interposat, “Moja Mala Nema Mane”, així com la peça, “Quan tothom viurà d’amor”, escrita per un chanssonier quebequès, Raymond Levesque, adaptada per Joan Ollé, interpretada amb una guitarra amb aires gitanos (manouche) i que s’enlaira amb la gran col·laboració de Marina Rosell, que ja l’havia fet part del seu repertori i aquí la canta de forma ajustada i concisa. Són només exemples d’un àlbum que connecta tradicions com la valenciana, balear i catalana a “Tres branques”, que fa de dos diferents maneres una composició amb vida a Occitània i la Vall D’Aran, “Aqueres Montanhes”, himne de la Vall, i “Si Canta”. També empelta la cobla a una “La Llorona” amb piano que s’apropa al club de jazz, un dels eixos estètics del disc. I no pot faltar un homenatge a Fabrizio De Andrè, també present al primer disc amb cobla, aquí gràcies a “La Canzone dell’Amore Perduto” (melodia de Telemann, s XVII). Fabrizio, un dels seus referents i artista d’obligada escolta per als amants de Roger.

Però si hi ha una peça destacada al disc és la superba versió que Roger fa de la seva composició “Sota Una Fina Capa de Cendra”, originalment només amb guitarra i ara magnificada per una dicció que acarona fonent-se a sobre d’un piano, contrabaix i bateria amb escombretes que evoquen el fum perdut dels antics clubs de jazz. I la cobla, com llarg guant d’elegant dama, adaptant-se a l’estètica d’una cançó no feta per sonar a festa i aire lliure sinó a interior i recolliment. Això només és propi de cosmopolites en espardenyes. Les que sempre du a l’escenari aquest fill de Solsona que diu moltes coses sense èmfasi de propagandista cultural.