Guia per als concerts de Bruce Springsteen

En aquest moment de la gira que va començar l’any passat a Tampa (Florida), Bruce Springsteen interpreta trenta cançons (una amunt, una avall) i els concerts duren una mica més de tres hores. Ara hi ha més variacions al repertori que a la primera part de la gira, sobretot a les ciutats on toca més d’una nit, però hi ha algunes peces que poques vegades han fallat. Són aquestes.

La p...

En aquest moment de la gira que va començar l’any passat a Tampa (Florida), Bruce Springsteen interpreta trenta cançons (una amunt, una avall) i els concerts duren una mica més de tres hores. Ara hi ha més variacions al repertori que a la primera part de la gira, sobretot a les ciutats on toca més d’una nit, però hi ha algunes peces que poques vegades han fallat. Són aquestes.

Lonesome day

La primera cançó de The rising s’ha convertit en una peça habitual dels directes d’Springsteen. La versió és gairebé calcada a la d’aquell disc. Va sobre la traïció de la parella i la necessitat de tirar endavant, sol, malgrat el record de la llengua d’ella. Tots sabem com hem de moure el braç quan irat esclata repetint “It’s alright, it’s alright, it’s alright, yeah”. El dia és solitari i qui canta vol tirar endavant. Comencem.

No surrender

Tot Born in the USA era una col·lecció d’èxits vuitanteros. Aquesta és una professió de fe juvenil: el pacte adolescent amb el rock. “We learned more from a three-minute record, baby / Than we ever learned in school”. Els molt fans ens identifiquem amb els nanos d’aquell vídeo a qui Springsteen va convidar a cantar-la a l’escenari, però poques versions són millors que el duet amb Brian Fallon de Gaslight Anthem el 2009 a Hyde Park.

Ghosts

L’última gira de presentació de disc amb la que Springsteen va venir a Barcelona va ser la del Wrecking Ball. D’acord que al Camp Nou va repetir amb la commemorativa de The river, però després va estar una pila de temps sense venir a Europa. L’octubre de 2020 va publicar Letter to you: una meditació sobre la mort. És el nucli moral del concert. Aquests fantasmes són els membres de l’E Street Band desapareguts.

The promised land

El primer clàssic del concert, una de les joies de Darkness on the edge of town. El tema és la fugida per sobreviure i l’imaginari poètic és paradigmàtic: el garatge dels pares, les carreteres, la ràdio al cotxe... Probablement hi haurà algun afortunat de les primeres files a qui el cantant regalarà l’harmònica. Qui hi vagi amb el fill, tindrà més opcions.

Hungry heart

La bateria repica i immediatament tot el públic sap que venen minuts de felicitat. Aquesta cançó de The river hauria de ser la banda sonora de la festa major de New Jersey. És bo anar amb els primers versos apresos de memòria perquè Springsteen ens els farà cantar. També és bo tenir la parella al costat per ballar-hi. “Ain’t nobody like to be alone”.

Nightshift

L’única peça d’Only the strong survive, un àlbum de versions de soul i rhythm and blues. Aquesta cançó dels Commodores va ser el single del darrer disc. I en directe sobresurt per l’acompanyament del cor. Curtis King baixa l’escala amb Springsteen i canten l’un al costat de l’altre, fent un duet potent que acabava meravellant quan s’hi sumen les tres veus femenines.

Last man standing

El cor del concert. Abans de cantar aquesta peça de Letter to you sol amb la guitarra acústica, Springsteen llegeix un monòleg semblant als que pronunciava al musical de Broadway. Parla de l’amic que el va enrolar a la primera banda a meitat de la dècada dels seixanta. I explica que poc abans de morir el va visitar. Després va compondre aquesta rememoració del barri i la joventut. Les paraules del monòleg i de la cançó es reprodueixen a la pantalla.

Backstreets

Roy Bittan tecleja el piano. No cal gaire més. Res que no sapiguem des de fa gairebé mig segle. Comença la primera peça de Born to run de la nit. Si tot va com ha d’anar, Springsteen, abans de posar-se a cantar, agafarà la guitarra elèctrica amb la mà dreta i l’aixecarà com el capellà que consagra l’hòstia. És la litúrgia que coneixem els fidels i que, avançada la peça, ens encamina cap al crescendo que és difícil no experimentar com un èxtasi.

Because the night

En directe és invencible, malgrat que Nils Lofgren ja no sempre giravolti mentre fa el solo de guitarra. És veritat que aquesta peça setantera es desajusta una mica amb el to d’anys anys gloriosos, però és un clàssic. La mítica cançó que va estrenar primer Patti Smith és potser el màxim concentrat d’erotisme del seu repertori (juntament amb I’m on fire, que ves a saber si cau).

She’s the one

A veure, davant de tanta bellesa, com vols no sentir-te vulnerable? Típica indagació en la fragilitat masculina, una altra peça de Born to run. Ara mateix també és un moment perquè la banda desplegui tota la seva potència i Springsteen tingui uns minuts de repòs. Hi ha solo de saxo amb Jack Clemons just darrere d’ell, refrega les cordes de la guitarra al peu del micròfon i agafa el relleu el piano per rematar amb ell tocant l’harmònica altra vegada (també té el seu moment Max Weinberg). A algú li tocarà la rifa.

Wrecking Ball

Ningú amb dos dits de front diu que l’espectable sigui comparable als seus anys de glòria. Només va faltar que al 2021 es rescatés el llegendari concert al festival No Nukes de 1979. Quina energia! Però poca broma amb la potència de la banda encara avui. La millor demostració és aquesta cançó, sobretot per la força que hi té tant la secció de vent com el cor. Més festa major. En aquest cas dedicada a un estadi clàssic dels seus concerts i que va ser demolit el 2009.

The rising

Definitivament ja som a la recta final. L’hauríem d’incloure al seu top ten? No ho tinc gens clar, però el cert és que té una dimensió icònica molt forta perquè va ser la seva resposta als atemptats de l’11S. En directe hi ha les floritures de Lofgren a la guitarra, el focus que il·lumina el seu rostre, el joc amb les mans. I sobretot un altre d’aquells crescendos que domina a la perfecció, amb Weinberg marcant el ritme perquè acabem fent un vot cridant.

Badlands

També ens coneixem l’entrada de bateria. Altra vegada la tensió entre l’imaginari nordamericà i la dificultat per edificar una vida pròpia, allò que ha sintetitzat com a nuci ideològic del que canta: la distància entre la realitat del seu país i el somni americà. “I believe in the hope and I pray that some day / It may raise me above these”. Tornem a tenir un gran moment amb el camarada Steve Van Zandt i tornem a tenir el saxo de Clemons fins que ell i Springsteen s’agafen de les mans i l’aixequen. És el nostre torn: “Oh, oh, oh, oh”. Ho demanarà a la pista, ho demanarà a la grada. Veurem el rostre de la gent cantant. I no podrem deixar de saltar.

Thunder Road

Per fer-ho curt, la història de la meva vida:

Final del concert. Arriben els bisos.

Born to run

No han marxat de l’escenari i ja hi tornen. Els vents al costat del cantant i les llums de l’estadi enceses. Al llarg de la cançó les càmeres enfoquen la gent de les primeres files que sobresurt perquè s’ha assegut a les espatlles dels seus acompanyants. Braços movent-se a dreta i esquerra, mans agitades. Milers de persones en comunió. Hem nascut per córrer i arribar aquí.

Dancing in the dark

És una sensació semblant al moment Hungry heart, aquesta barreja d’alegria i amor amb una melodia pop perfecta. Si no mous la cintura a dreta i esquerra mentre Clemons toca el saxo pateixes un problema de sensibilitat sever i probablement no hi hagi cura. Si fins i tot gairebé Springsteen sembla que faci saltironets, malgrat que només estigui flexionant els genolls.

Tenth Avenue Freeze-Out

Sense solució de continuïtat, la banda enllaça amb la nova cançó. Primer juga amb el públic, amb aquest control de l’escenari que va aprendre de James Brown. Presenta a la gentada que forma el grup, acabant amb el camarada Van Zandt. Els vents ens encaminen cap a un moment especial. Però abans d’entrar-hi repeteix cridant el nom de la ciutat on canta. Amb el dit ens assenyala, pronuncia la lletania que acaba amb la gent cridant E Street Band i ja hi som. Soul per vena i imatges de Clarence Clemons i Danny Federici.

Twist and shout

Aquest domini de l’escenari, heretat dels pares fundadors del rock, ens fa arribar al paroxisme amb la seva versió del Twist and shout. Fa molta conya i fa riure molt, sobretot quan s’enjogassa amb una broma que habitualment feia quan tancava amb Glory days. Voleu marxar a casa? No! Vols marxar a casa Max? No! No voldríem marxar mai.

I’ll see you in my dreams

Ara sí és el final. Comiat altra vegada sol a l’escenari. Novament la guitarra acústica i la lletra projectada a les pantalles. No oblidem l’alegria, però tinguem present la mort. Tinguem-la present per viure la vida. Et veurem als nostres somnis.