Pol Guasch esvaeix el mal sabor de les novel·les anteriors amb ‘Relíquia’

El 13 de gener del 2013 tenia 44 anys, estava casat i era pare de tres fills, dos d’ells adoptats. Havia estudiat Dret i va exercir d’advocat fins que es va decidir a presentar-se a unes oposicions de funcionari de presons. Vuit anys abans de la nit que va canviar dràsticament la vida de la seva família, havia redactat un extens informe sobre com el sistema penitenciari podia conduir els reclusos a la temptació del suïcidi, i en repassava les tesis més acreditades: un suïcida és una víctima de les condicions socials, segons defensa Émile Durkheim? O és la víctima d’una malaltia, tal com argumenta la psiquiatria clàssica? O potser té raó Freud i el suïcida és algú víctima de si mateix? O tal vegada qui l’encerta és Karl Menninger en veure’l com una víctima de la idea de la mort, on es concentren els desitjos de morir, de matar i de matar-se? Fredament, l’autor de l’informe detecta causes, proposa hipòtesis, treu conclusions, però “ningú creuria que, rere l’interès, s’hi amaga el desig d’entendre”, “ningú diria que, mentre l’escrius, penses en el teu pare i en la nit que el vas trobar”, penjat d’una corda a la mateixa biga de la mateixa casa on temps després el seu fill, l’escriptor Pol Guasch (Tarragona, 1997), als 15 anys, trobaria el seu i reviuria una experiència fatídica idèntica, i que ara, a Relíquia, intenta la proesa impossible d’explicar-se l’inexplicable: al cap i a la fi, la viuda d’un altre suïcida, David Foster Wallace —com a suport, al llibre es recorre al testimoni d’altres escriptors que van triar el mateix destí—, ja havia dit que “quan una persona que estimes se suïcida, la vida es converteix en una llengua que no entens”.

De sobte, el mal sabor literari que ens havien deixat les seves dues febrils novel·les anteriors, Napalm al cor (2021) i Ofert a les mans, el paradís crema (2024), sempre difuses i verboses, poc fornejades i massa apegaloses, a Relíquia s’esvaeix, tot i que segurament hi són de més frases d’impostada contundència solemne com aquesta: “i em diu que l’amor és com desaparèixer en l’altre sabent que, tard o d’hora, ens penedirem d’haver-nos-hi sotmès a voluntat”. Però a Relíquia, un títol molt ben escollit on s’aglutinen el que queda, els records particulars d’un fort valor sentimental, els vestigis del passat, Pol Guasch entra de ple en aquell gènere literari que potser va inaugurar la Carta al pare de Kafka. A Relíquia, com si li escrivís el comiat que ni ell ni ningú va rebre mai —“Hauria agraït una nota”, diu—, hi predominen passatges que electrocuten, com el trajecte en cotxe de l’autor i la mare cap a la casa del bosc on el pare es refugia quan l’ataca el “mal moment” —en el moment de la ingesta, l’alcohol calma el malestar, però també l’amplifica—, i, a pesar de la urgència instintiva que senten, s’han d’aturar a fer benzina, i en arribar-hi els reben els gossos esverats pel que ha succeït una estona abans: la seqüència esgarrifa. També ens agrada que Pol Guasch no especuli mai sobre les causes del suïcidi del pare, no es conformi en la tranquil·litat d’acceptar cap teoria conclusiva, i que tot el que passa sembli esdevenir-se fora de l’escenari i res no ens distregui d’unes situacions dramàtiques expressades per mitjans exclusivament verbals, com si l’autor confiés només en les paraules perquè l’essència de la tragèdia no està en el que els comparses han pogut veure, sinó en la vida invisible del pare. Fins i tot es podria dir que la grandesa de Relíquia rau no en el que llegim, sinó en el que s’ha d’endevinar més enllà de les frases escrites. Davant de la mort d’algú i del dol dels altres, ens assemblem als companys i els professors de l’institut on estudiava Pol Guasch: no estem preparats per anar més enllà d’unes poques frases de compromís.