Ximples, murris i ganduls
Les conseqüències d’ordre social, polític i cultural de la Revolució Francesa van fer que la ximpleria fes un pas de gegant
Amb independència que la història literària d’Occident presenti permanentment exemples d’aquests tres tipus esmentats al títol de l’article, les conseqüències d’ordre social, polític i cultural de la Revolució Francesa van significar un increment molt significatiu d’aquests tres caràcters.
Dels tres, el ximple va ser el tipus més freqüentat a les literatures clàssiques perquè es troba al Cohèlet bíblic, a Aristòfanes, a Llucià de Samòsata, i molt més tard a Sebastian Brant, Erasme, i els ja esmentats per nosaltres en altres articles, els anglesos del club Scriblerus. És un tema recurrent i obsessiu a la història de la literatura, potser pel sol fet que la gent de lletres veu les coses, habitualment, d’una manera més penetrant que els llecs i els ufanosos de la seva ignorància, que Déu conservi però no augmenti.
Tanmateix, com hem dit, la crítica de la ximpleria va fer un pas de gegant a França durant el govern del roi bourgeois, Lluís Felip d’Orleans, i passes de cinc gegants al Segon Imperi, el de Napoleó III, regnant entre 1852 i 1870. Flaubert, que, com és sabut, és la bèstia més indòmita que va donar el segle en aquest sentit, va fer el llibre més brutal que mai s’hagi escrit contra l’estupidesa del seu temps: la de l’aristocràcia, la burgesia i el proletariat industrial —estalviava els camperols, que llavors no estaven contaminats pel mite del progrés. (Quan un sent que es parla d’“una cosa impròpia del segle XXI”, li entren esgarrifances. La història no canvia d’un dia per l’altre, i els segles canvien en només un segon.) El de Normandia no va perdre ocasió de ficar-se amb els ximples, i va elaborar una apoteosi de l’estultícia al seu llibre Bouvard i Pécuchet (Proa, 1990), tan lloat per Borges (i Unamuno a Contra esto y aquello), en què els dos protagonistes s’embranquen en l’estudi i la pràctica de totes les ciències, tècniques i sabers del seu temps, sense cap mètode (ressò de l’admiració de Flaubert per Descartes i Spinoza), i acaben fracassant en totes les empreses. Si fem un salt en el temps, el lector trobarà clarícies sobre el tema a tota l’obra de Jarry, al llibre Sobre l’estupidesa, de Robert Musil (Abada, 2007), i a quasi tots els llibres de Thomas Bernhard: l’argument és universal.
De murris literaris també n’hi havia hagut antigament, però van florir especialment als segles XIX i XX. És un tòpic heretat de la novel·la picaresca —avui molt vigent als àmbits polític i econòmic, on es confon amb la pràctica de l’estafa i la corrupció—, que als segles contemporanis va donar obres tan significatives com El soldat Schweik, de Hašek, en traducció de Monika Zgustová (Galaxia Gutenberg, 2013); Les aventures d’Augie March, de Saul Bellow; El timbal de llauna, de Günter Grass (Labutxaca, 2009), i, inesperadament en un autor tan seriós com Thomas Mann, a les Confessions de Fèlix Krull (Navona, 2019), la més amena i divertida de les seves novel·les, poc llegida pels catalans en temps patètics (del grec pathos).
Què us diré dels ganduls? N’hi ha hagut tota la vida i han tingut les seves corresponents novel·les; però, com les altres dues categories que hem assenyalat, els dos últims segles també s’han prodigat en aquest tema. (Si els diners no fan la felicitat i els diners es guanyen treballant, per què aqueferar-se? A jeure o a viure en aquella escassedat tan preuada per Diògenes de Sinope, els estoics, la patrística, els eremites i els franciscans.)
Un model extraordinari de gandul és el Taugenichts (en castellà, Càtedra, 2008), de Joseph von Eichendorff, que, no per casualitat, era noble. Noble i ric també ho era Tolstoi, però aquest va escriure (treballar) tota la vida. No va passar el mateix amb Ivan Gontxarov (1812-1891), de qui ara podreu llegir en setena edició (laudate Dominum), a Alba Editorial, l’extraordinari Oblómov (en català, Proa, 1986; desaparegut). El protagonista amb aquest nom és un individu peresós, amb una passió irrefrenable —si es pot dir així— per la immobilitat i la indolència: en trenta pàgines només és capaç de passar del llit a una poltrona. Té terres al país, però no les visita. Els pagesos l’enganyen, però tant li fa. L’administrador l’estafa, i li és igual. Jeu a casa seva, a ciutat, sempre amb un batí asiàtic esfilagarsat, i és passablement feliç, que ja és alguna cosa: la vida no dona tantes alegries, sobretot si es confronten amb el nostre destí. (Aquí brota una mística molt resistent, que no ha desaparegut mai de les lletres eslaves. Rússia sempre ha suportat les dictadures perquè, en el fons, sempre ha estat tsarista, i sempre ha estat tsarista perquè s’estima més que manin els altres mentre un pot gandulejar i deixar que passi el temps, lliure. El vodka hi ajuda.)
Hem oblidat un exemple d’home impertorbable, que no és el mateix que gandul. Es troba a Monsieur Teste —mot d’origen llatí amb molts significats, que ha donat paraules catalanes tan distintes com test, testa i testicle—, de Paul Valéry. Es va editar en català (Columna, 1994), sense gaire èxit. El seu cas és extrem: Teste és un home savi que, un bon dia, buida la seva biblioteca personal i es dedica a no res més que pensar, mirar-se la mà amb el braç estirat, com si no fos seva, no parlar quasi gens i no sortir de casa. A la summa inactivitat hi suma la més gran intel·ligència.
Vegeu quins personatges va donar la literatura quan els escriptors van topar, esbalaïts, amb uns mites tan poc espirituals com la ciència, la tècnica, l’Ibex, l’economia, els negocis, el parlamentarisme bastard, la intel·ligència no natural i tantes altres coses.