D’Angélica Liddell a Laura Llevadot: el suïcidi, una tragèdia silenciada, a la cultura

La mort és ferotge, inclement, la ineludible cara B de la vida. I a vegades es transforma en una sortida d’emergència. El suïcidi és la primera causa de mort no accidental entre els joves, una tragèdia de la qual s’ha de parlar molt més. I això fan llibres com Quatre mil dos-cents vint-i-set suïcidis no exemplars, de Laura Llevadot, Els murs invisibles, de Ramon Mas, A la natura les coses importants simplement creixen, de Yiyun Li, 40 segons. Les ganes de morir en la societat capitalista, de Marina Barberà i Lurdes Quintero i obres de teatre com Seppuku. El funeral de Mishima o el placer de morir, d’Angélica Liddell, i Tarsius, de Lara Díez.

Amb plantejaments diferents, aquests treballs coincideixen a mostrar el suïcidi com una detonació contra la vida que deixa una presència espectral al seu voltant, un dolor immens en forma de buit al qual s’afegeix el turment del silenci o —encara pitjor— el del clixé i l’eufemisme. Però no ha de ser així. “La mort, particularment el suïcidi, no es pot suavitzar o endolcir”, escriu Li, que al seu llibre narra la pèrdua dels seus dos fills per aquesta causa.

Per correu electrònic, Li explica que amb el temps hi ha un moment en què la tristesa “deixa d’abastar-ho tot”, i que ha arribat a entendre una decisió així, encara que no pot dir “que l’entengui i la comprengui fins al punt que no quedi cap misteri”.

Coses que funcionin

“On poden viure sinó en els ­dies?”, preguntava el poeta Philip Larkin. En el dia a dia, l’escriptora xinesa-estatunidenca explica que fa coses que sap que funcionen i que la mantenen centrada en el present immediat. “L’absolutesa de la vida —tant si la vius en un abisme com si no— és que cada dia s’ha de marcar el pas fins que arriba l’endemà”, escriu.

“És com una epidèmia, i s’ha de compartir”, avisa Ramon Mas, director de l’editorial Males Herbes i escriptor, en conversa telefònica. El seu llibre explica la història del Raül, un amic de joventut de l’escena skate i harcore punk de Vic que es va matar. I com, a partir d’aquest acte, ell mateix —que fa poc va reviure el cas d’un altre amic— va quedar devorat per la culpa i la sensació de fracàs, atrapat (com tantes persones que viuen de prop una situació així) en un embull de pensaments com pedres: senyals que creus que no vas captar, gestos que consideres que no vas saber interpretar.

Mas desbrossa la dificultat d’entesa amb nosaltres mateixos, detallant que cançons com Waiting room de Fugazi o Creep de Radio­head —“cause I’m creep/ I am a weirdo / what the hell am I doing here”, diu la lletra— el van ajudar a explicar-se. “És la màgia de la cultura pop, la capacitat de convertir qualsevol emoció, fins i tot la desesperació més cabrona, en una qüestió merament estètica”, escriu.

Prenent cura del Raül, ell i els seus col·legues es consideraven una mena de garantia vital. “Com si la nostra presència allà fos decisiva per restablir l’equilibri universal”, diu. Però el control és una il·lusió, i l’acte del Raül va ser una bomba de silenci entre familiars, coneguts i amistats. Davant d’un fet així, “l’escriptura no soluciona res”, confessa Mas, però la publicació del llibre —la condició de fer públic el dolor—ha possibilitat retrobar-se i parlar-ne.

Artaud va escriure que hi ha dies en què el cor sofreix tant la falta de sortida, que el desconcerta “com una maçada al cap, la certesa que ja no podrà tirar endavant”. Però cal qüestionar-se per què tantes persones no poden més. Això fa Laura Llevadot a Quatre mil dos-cents vint-i-set suï­cidis no exemplars (el nombre de suïcidis a Espanya el 2022). I la seva resposta és que aquest nombre insuportable és un crit, mut i massiu, de malestar polític. “Vivim en un sistema postcapitalista salvatge, en una societat brutal que ens demana ser un treballador-emprenedor-actiu-flexible-24/7, i això no tothom ho pot suportar”, adverteix Llevadot. “No és un problema individual, sinó social, i és una qüestió que cada vegada s’està fent més pública”, diu.

“No sé viure”

La vida és “una confusió, burocràticament, factualment i metafòricament”, escriu Yiyun Li, un desassossec que es pot mirar d’afrontar en companyia. Però cada persona és diferent, i en el cor de l’enigma que és el suïcidi hi ha una variable inapel·lable: la de la seva elecció, no com un cul-de-sac, sinó com a gest radical de llibertat, com l’harakiri de Yukio Mishima.

La matinada de diumenge passat, encara negra nit —a l’hora dels suïcides—, quatre-centes persones van veure Angélica Liddell al Teatre de Salt enfrontar-se a la qüestió de la mort voluntària en un espectacle que també es podrà veure al Grec de 2026. Inspirada per l’autor japonès, en un escenari de color vermell sang, Liddell va dansar, cridar i declamar demanant la fi de la seva vida per “apreciació estètica de la desolació”, perquè “res, res, res, res és suficient”, per fugir dels altres.

“No sé viure”, va confessar fa uns anys en una entrevista en aquest diari l’autora gironina, i amb Seppuku certifica que l’acte de crea­ció pot ser un fenomenal artefacte simbòlic capaç de convocar la més tenebrosa foscor i la llum en un mateix espai.

L’art de Liddell es manifesta en monòleg, una via de comunicació en què els altres són condició essencial, una fórmula diferent de la conversa col·lectiva que és Tarsius, de Lara Díez, dirigida per Ferran Carvajal i fruit d’un encàrrec del TNC. En aquest cas, a partir d’entrevistes, testimonis i trobades, l’obra mostra sis patrons que, en condicions extremes, poden ser causa de suïcidi en els joves: dol migratori, trastorn límit de la personalitat, trastorn de conducta relacionat amb el cos i la imatge, pressió per la perfecció, precarietat desesperada i bullying.

Díez, formada en psicologia, denuncia la responsabilitat col·lectiva i també la nostra mirada, tan cruelment adultocèntrica. “No fem més que dir als joves que no tenen futur, que el món se’n va a la merda, i són missatges que destrossen la vida”, remarca. Cal impulsar la creativitat i l’expressió, la sensació de pertinença, donar pes a les petites coses que salven el dia a dia, escoltar i donar suport molt més als que passen per tràngols així. I tirar endavant. “A la vida s’ha de continuar vivint, dins de les tragè­dies, fora de les tragèdies i malgrat les tragèdies”, escriu Li.