‘Espàrtac’, de Howard Fast: Paràbola sobre el poder i la memòria

Hi ha llibres que no només narren una història, sinó que són la sublimació d’un compromís polític i intel·lectual. Espàrtac, de Howard Fast (1914-2003), és un d’aquests llibres, tant per la història narrada com per la coherència moral i vital de l’autor i del seu personatge. Aquesta novel·la sobre la més famosa revolta d’esclaus de l’antiguitat, autopublicada el 1951 sense editor ni suport, en plena època del maccarthisme i el seu Comitè d’Activitats Antiamericanes, és l’experiència personal d’un autor víctima del clima de por d’un altre imperi, el nord-americà, de la censura, la delació i la persecució. La fidelitat al seu ideari i als seus companys de lluita —Fast es va afiliar al Partit Comunista l’any 1943— el va portar a la presó i allà escriví la vida d’un esclau que anhelà la llibertat. Quan Fast es va negar a revelar noms davant del Comitè d’Activitats Antiamericanes, va ser empresonat. A la presó va començar a escriure la història d’un home encadenat, una història que, com recordava als seus fills a la dedicatòria, havia de servir a tots els homes i dones per trobar la força necessària per lluitar contra la injustícia i l’opressió i perquè el somni d’Espàrtac es fes realitat en tots els temps, també el nostre present turbulent.

Espàrtac no és tan sols la crònica d’una revolta d’esclaus contra Roma els anys 73-71 aC, sinó sobretot una paràbola sobre el poder, la llibertat i la memòria, la memòria col·lectiva de la flama apagada d’una revolta que continua, des de la distància, incomodant i provocant angoixa en els poderosos; una convicció que ens recorda que la història la fan també els humils i desheretats de la terra. La prosa de Fast —i la de la fidel traducció de Lola Fígols Fornell— combina el ritme amb un intens to moral que ens interpel·la constantment. S’hi percep una clara influència de l’herència bíblica —Fast era d’origen jueu, com Kirk Douglas, que l’interpretà al cinema i va ser per sempre més el rostre d’Espàrtac— en la manera com el dolor i el patiment dels oprimits esdevenen revelació i espurna de revolució. Però allò que fa tan contemporània i actual la lectura d’Espàrtac és la seva capacitat d’articular una crítica del poder romà i de totes les èpoques, sense caure en el to pamfletari, sense sermons moralitzants. Els diàlegs entre Cras, Grac i els altres personatges són d’una lucidesa i un realisme polític intemporals: parlen de la por a la democràcia dels tirans o els oligarques, de la fascinació pel poder, del menyspreu per la massa, els pobres o, en definitiva, el poble, erròniament convençut quan confon l’ordre i la prosperitat amb la submissió.

La novel·la, com la pel·lícula de Stanley Kubrick i Dalton Trumbo, també represaliat pel maccarthisme, no és però només política. Els esclaus no lluiten tan sols per subvertir l’injust ordre establert, sinó per comprendre i mantenir també la seva pròpia dignitat. Espàrtac no és un redemptor dels oprimits, sinó un home que s’adona que el desig de llibertat i dignitat és el nostre tresor més preuat, que cal lluitar per ell encara que pugui ser destruït. El record permanent d’aquesta dignitat i llibertat irrenunciables és imperatiu en un temps de desigualtats i migracions forçades, de discursos que legitimen la por i l’odi i transvesteixen el progrés d’ordre. Fast ens recorda que no podem perdre mai l’esperança, que un món millor és possible sempre que hi hagi algú disposat a trencar les cadenes, sense oblidar que la llibertat és un valor fràgil, un fil que es trenca fàcilment, necessitat de fidelitat, de memòria, d’actualització i reivindicació constant. Les paraules de Varínia sobre el propòsit del seu estimat Espàrtac ressonen encara avui dia com a actuals i necessàries de ser recordades per plantar cara a la injustícia i l’opressió: “Ell volia un món on no hi hagués ni esclaus ni amos, només persones vivint juntes en pau i germanor… i no hi hauria ni més guerres, ni més misèria, ni més patiment”. Varínia pronuncia aquestes paraules i rememora la necessitat de molts Espàrtacs per teixir amb una agulla daurada el tapís de la dignitat i la llibertat, per cosir i recosir, ens recorda Howard Fast, el que el poder sempre vol esquinçar, estripar i esborrar.