Nino Bulling porta al còmic el seu art de dissidència sexual, catàstrofe climàtica i Picasso ‘queerificat’

A Kassel, a la Documenta 15 (la de la discòrdia), Nino Bulling va exposar a gran escala alguns dels dibuixos que ara trobem a les vinyetes de La flama. Fa de mal dir si, en el context d’una galeria d’art, les il·lustracions de personatges jacents construïen una història clara sobre l’angst als trenta anys i les dissidències sexuals i de gènere... En la seva versió còmic, en canvi, tot és al seu lloc i el poder de l’ordre narratiu fa màgia, en persua­dir-nos que aquesta història que desdibuixa els gèneres passa davant els nostres ulls i que tenim dret a formar part de la vida dels personatges.

La flama és una narració sobre l’amor, la cura i la identitat, sobre com ens fem, desfem i refem en un món degradat per la catàstrofe climàtica (mira per la finestra, titi). La protagonista, l’Ingken, volta pels clubs berlinesos, passeja pel jardí botànic o es queda al recer del pis que comparteix amb la xicota trans, la Lily. Vagi on vagi, no s’hi troba a gust. Passa un mal moment. No tant perquè les drogues no se li posin bé, ni perquè certs dies l’obertura poliamorosa la faci sentir deixada de banda; el problema de debò és la disfòria de gènere i que, malgrat els mil exemples de transicions i maneres de ser que té entre lis amiguis, sospita que haurà de traçar la seva pròpia ruta... De fet, sembla que l’Ingken sospiti que, en el seu cas, la felicitat no serà mai completa. Això és més fotut. La Lily és comprensiva i li fa costat, però, i si no hi ha ningú al món que pugui ajudar l’Ingken? I si està sola en el moment crític de la seva transformació?

Moltes il·lustracions són travessades per papallones, arnetes o pugons, com a reforç de la idea de metamorfosi humana

Les pàgines d’aquesta història de desassossec s’alternen amb imatges de foc i esments a la crisi climàtica. Podríem defensar que la degradació del paisatge de fons és metafòrica i s’origina en la inestabilitat interna de l’Ingken, si no fos que la nostra calamitat ecològica és ben real i compartida per milions de persones (mira per la finestra, titi). En tot cas, el paral·lelisme és un bon recurs per part de Bulling, gairebé tan escaient com el fet que s’hagi fixat en el que es belluga per terra i sol passar desapercebut: com a imatge de reforç de la idea de la metamorfosi humana, moltes il·lustracions són travessades per papallones, arnetes, pugons i bernats pudents, exemples minúsculs d’adaptació i perseverança, sense l’heroisme ni les gran retòriques que solem preferir els humans quan hem d’explicar l’existència. En comptes de considerar-se un fènix que reneix de les cendres, l’Ingken pot recórrer a un exemple més vulnerable i humil (i no per això menys eficaç) i recordar que a l’estiu tota cuca viu.

Entre la pífia de la coberta (un conjunt de línies i taques poc reconeixibles) i la pífia del capítol final (massa picadet i sobtat, fins i tot per a un relat que treballa amb episodis distants en el temps) tenim un còmic preciós en la seva veracitat i complexitat humana. El dibuix de Bulling sembla un esbós, una cosa a mig formar, però és ben capaç de presentar cossos i animar-los. Són les escenes sexuals les que ens porten a pensar en estampes japoneses i en els minotaures i llibres il·lustrats de Picasso? O és que ja tocava i algú està queerificant Picasso i s’ha fet justícia?