Eren Falles, no carpes
Als centres privats i concertats el suport al castellà ha estat del 64% en primària i del 71% a secundària, llengua de classe
Eren Falles i Mercè Rodoreda va vindre a València. Tenia vint-i-cinc anys i tot la sorprenia: les barraques blanques, l’esclat pictòric de les taronges, les traques lligades del matí a la nit, les teules de color terrós vistes des del Micalet, la primera correguda de bous amb l’espant dels budells del cavall per terra, la cremà de la falla omplint de fum i flames l’última nit de l’hivern. Ho conta en eixa delícia de llibre que Mercè Ibarz ha editat amb l’obra periodística de Rodoreda i que porta un títol ben literari: Avui, que ens són familiars la Browning i els gàngsters (Comanegra). Era l’any 34, quart any de la República, i a Rodoreda la indignava tanta crosta castellanista a la València de l’Alameda, la Glorieta o el Mercado de Flores. “Els señoritos valencians parlen castellà a la primera ocasió i encara que la primera no se’ls presenti…”, consignà.
(Any 2025. Resultats de la consulta de la llengua base als centres educatius valencians: el 50,5% de les famílies trien valencià i el 49,5%, castellà. Tanmateix, als centres privats i concertats el suport al castellà ha estat del 64% en primària i del 71% a secundària. Llengua d’aula, no. Llengua de classe).
Eren Falles i Joan Fuster se’n va anar a Barcelona. Tenia quaranta-un anys i ja poques coses el sorprenien. Però allò sí: que cremaren un ninot seu a la plaça del Caudillo. Així ho relatà dies després: “A vostés ja els ho puc dir: m’han cremat en efígie. Literalment, he estat objecte, o víctima, d’un autèntic auto de fe”. Era l’any 63 i l’escarni públic que havia teledirigit el diari conservador de la ciutat després de la publicació de Nosaltres, els valencians i El País Valenciano acabà amb la figura de l’intel·lectual de Sueca devorada per les flames i amb un cartell rotund: “Mostra ser pantomimer i per la seua expressió mereix de fet l’expulsió d’este país tan sincer. Que es menge el pa d’altre lloc; que ací a València volem fills que no ens tiren al fem com ens ha llançat fa poc”.
(Any 2025. Les Falles, espai cultural colonitzat pel franquisme sociològic i vampiritzat pel blaverisme a la Batalla de València, han triat enguany un altre ninot, gens fusterià i encara menys antisistema, per botar-li foc en massa).
Eren Falles i Vicent Andrés Estellés es quedava a València. Encara no havia complit els trenta i cenyia la cintura d’Isabel en la penombra. Al cel esclataven les carcasses de les falles i tot València lluïa una foguera alegre en la nit de Sant Josep. Però el poeta assistia en silenci a l’amarg silenci d’aquella jove. Finals dels quaranta o principis dels cinquanta. Tot estava per fer. Molt s’havia perdut ja.
(Any 2025. El primer any que te’n vas per Falles. Que fuges, amb pena, de la carpa fallera de baix de casa. Eren Falles, en tenies dèsset, i vas besar la nóvia per primera vegada la nit de la plantà. Eren Falles, ja prop dels quaranta, i vas saber que series pare el matí de Sant Josep. Eren Falles i mai res era un problema perquè eren Falles i s’acostava la primavera. Eren Falles, no carpes. On estan. Animal de records, lent i trist animal).