Respectaràs la literatura edificant com Ali Smith

No deixa de ser sorprenent la mala premsa que té la literatura edificant. Em refereixo amb edificant a la que pretén aconseguir un efecte d’elevació en els lectors, de fer-los millors, encara que no sigui en el sentit de les virtuts catòliques. Augmentar la seva comprensió i la seva compassió perquè surtin de la lectura millors pares, millors amics, millors companys, millors ciutadans, i fins i tot millors amants. Els primers novel·listes que em venen al cap que van afirmar de manera explícita aquests propòsits per a la seva escriptura (Dickens, G. Eliot, Kafka, Tolstoi, Henry James...) destaquen per la seva complexitat moral i pel seu implacable estudi de la psicologia i la socie­tat. Mentre que, a hores d’ara, els escriptors pretesament “dolentots”, els que prometen anar de cara i t’expliquen les veritats desagradables de la vida, s’assemblen massa a un adolescent tractant de buidar, davant del mirall, un gra rebel amb els dits.

Dic això perquè el llibre que ens ocupa defensa de manera nítida i oberta una funció edificant: la defensa de les biblioteques públiques, assetjades a la Gran Bretanya per les retallades econòmiques neoliberals i pel populisme de dretes, obstinat a dissoldre espais comunals d’emancipació, dipòsits de coneixement i llibertat.

Aquest propòsit queda en mans d’una escriptora. La literatura que du entre mans (entre altres coses) és un esforç sostingut per indagar sobre el bé, després de la beateria i la beneiteria amb què se sol arrebossar per interès. Una bondat ferma, generativa, políticament activa, desitjosa d’associacions i de despertar càlids i alegres sentiments en cors adormits. Ali Smith persegueix les arrels de la bondat, s’esforça per reanimar-les, n’exposa els poders associatius, com de natural ens surt fer el bé, els beneficis que ens provoca; i també el que ens costa, i com és de difícil. Una literatura subversiva, a la contra d’uns temps adormits per la violència i l’exposició dels pitjors sentiments; una literatura radical.

Però tornem a la defensa de les biblioteques públiques: es tracta d’un assumpte amb el qual no és complicat estar d’acord, de manera que l’interès (i la intriga) recau aquí en l’exposició, en la complexitat o en la subtilesa del dispositiu i del que ens provoquen els relats.

Pel que fa al dispositiu, Smith alterna relats breus amb el testimoni de persones (de tota edat i mena) que exposen la seva relació amb les biblioteques públiques. Aquests passatges breus, assenyalats en cursiva per advertir el lector despistat que no pertanyen al territori de la ficció, constitueixen una emocionant acta col·lectiva del que les biblioteques públiques han suposat per a la maduració, l’entreteniment i la formació de tantes persones. Fons i forma es fonen: una glossa col·lectiva d’un bé col·lectiu.

Amb tot, el més important del llibre són els relats, d’extensió breu, en què Smith projecta alguns dels seus millors recursos. N’assenyalo tres: la insòlita sintaxi narrativa, que juxtaposa paràgrafs de to i abast diversos; la imaginació juganera, descarada, que s’inclina cap a situacions entendridores i fantàstiques; i la capacitat per aconseguir, mitjançant el joc i una narrativa suau, emocions molt subtils.

Els recomano encaridament que llegeixin aquest llibre, i si no ho han fet ja, que es capbussin immediatament en les quatre novel·les estacionals, la seva obra mestra i una de les poques del nostre temps destinades a perdurar.