Menfotisme il·lustrat d’Izraïl Métter

La noció del temps com un camí que avança cap a un futur que sempre ens queda al davant és inherentment grecocristiana. En la cosmovisió jueva, el futur el tenim al darrere, i hi avancem d’esquenes amb la vista clavada en el passat.

Si hi penses, és prou lògic. Tan sols sabem l’aspecte d’allò que se’ns presenta davant dels ulls, i és per això que en hebreu es fa servir la mateixa paraula per dir davant com per dir abans, i la paraula darrere també vol dir després.

Izraïl Métter va ser un jueu ucraïnès que va viure la formació i la caiguda de la Unió Soviètica. Pràcticament desconegut més enllà de les lletres russes, ara el podem llegir en català gràcies a una col·lecció d’escrits recollits i traduïts per Miquel Cabal Guarro i publicats per La Segona Perifèria.

Explica Cabal al pròleg que Métter es va guanyar la vida com a escriptor durant l’URSS produint una tirallonga de llibres inofensius com qui lliga botifarres: “Va publicar nombrosos relats i novel·les de caràcter anodí (...), que des de la contemporaneïtat llegim com a innòcues i, sobretot, tedioses”.

Però sota la superfície d’escriptor domesticat batia un cor de lletraferit. Com tot jueu que avança d’esquenes cap al futur, a Métter l’obsessionava el seu passat, i A reveure és un recull d’apunts, reflexions i relats autobiogràfics que va publicar sobretot després de la caiguda de l’URSS, on deixa fluir tota la frustració i l’estupor que sentia envers el règim.

El resultat és un llibre inclassificable. Ni un llibre de memòries ni una col·lecció d’assajos, sinó un exercici de sinceritat escrit des del ventre de la bèstia censora que fou l’URSS: “No em ve de gust omplir els buits de la memòria amb conjectures que la cohesionin. La remor del temps s’ha conservat en uns records esmicolats, que tenen contraindicada la successió lògica i fins i tot la certesa. De la boirina en surten sons i miratges.”

Aquesta successió de sons i miratges conté interrogatoris amb funcionaris que semblen dirigits pels germans Coen, una descripció trepidant de la pesca, escenes de costumisme jueu i antisemitisme soviètic, o el prodigiós relat ‘La por’ —que ha publicat Paper de Vidre—, on, emprant un antihumor sufocant, un receptor de ràdio esdevé un objecte imponent i tenebrós.

Amb aquests records desproveïts d’estructura o missatge moral, pinta una imatge de l’URSS amb una pàtina mitològica que alhora transmet tot el pes i el misteri de la història. L’estil evoca la parquedat de la Bíblia hebrea, que Métter va estudiar amb un professor desenganyat i no gaire creient durant la infantesa. D’ell va aprendre que la Bíblia no s’ha de llegir com si hagués passat de debò, una fórmula que Métter aplica a les seves memòries: “En recordar amb obsessió el passat, mirant d’aclarir la inconcebibilitat del que vam viure, arribo a un únic consol: tot això no ho has d’entendre literalment, tot això va ser com si ens passés a nosaltres. No literalment. Si no, pots perdre el senderi”.

Amb aquest to malenconiós, d’un menfotisme il·lustrat, tot plegat esdevé una reivindicació de la ignorància. Quan habites un règim que afirma conèixer tota veritat, la dignitat de l’individu rau a admetre el caràcter fonedís de la història: “Tota la meva vida passada —i amb més força com més pouo en el passat— m’apareix com una llegenda. Hi crec de cara enfora. I en dubto en soledat”.