No ser poble, no assumir cap veu

És quan dormo que hi veig clar, va escriure J.V. Foix quan acabà el malson de la guerra i començava una nit de quaranta anys. Quina altra cosa es podia fer sinó dormir i somiar; lluitar sempre ha estat cosa d’herois, i exiliar-se sempre serà una tragèdia d’efecte retardat. Quedava dormir i somiar per veure-hi clar. Eixe vers sempre m’ha dut al llibre que durant més temps reposa a la meua talueta de nit, siga en portugués, català o castellà: el Llibre del desassossec, la droga més dura de Fernando Pessoa. Recorde eixe passatge que diu: Qui somia massa necessita donar realitat al somni. Qui dona realitat al somni ha de donar al son l’equilibri de la realitat. Qui dona al somni l’equilibri de la realitat pateix de la realitat de somiar tant com de la realitat de la vida i de l’irreal del somni com de sentir la vida irreal. Un embolic, ho sé. Però és un dels temes que m’interessen més: la potència fèrtil dels somnis, la necessitat ontològica de les il·lusions, la imperiosa urgència de viure aquella vida irreal, sobre la qual tan bellament ha escrit André Aciman, que només discorre en el nostre interior. I pensava tot això en passar les planes d’Insomni, el poemari que ha guanyat el premi Ausiàs March de poesia. Si el certamen de Gandia es diu Ausiàs March i l’han guanyat Pere Quart, Vicent Andrés Estellés o Marc Granell, convé parar-li atenció. Insomni l’ha escrit Salvador Ortells (Sueca, 1977), que a més de poeta és custodi de la memòria fusteria­na: posà en peu l’Espai Fuster, ha coescrit la biografia ­Joan Fuster. D’un temps, d’un país (1922-1992) junt amb el savi subterrani Francesc Pérez Moragón, i ha editat la poesia completa de Fuster. Ara publica Insomni, i és la seua estructura —la mateixa concepció del poemari— el que més interés m’ha suscitat. Són huit cants entremesclats amb les tenebres de la nit: ‘Mitjanit’; ‘La una’; ‘Les dues’; ‘Les tres’; ‘Les quatre’; ‘Les cinc’; ‘Les sis’; i ‘Alba’. Eixe, la nit insomne, és el territori pel qual s’entrecreuen fragments lírics d’un llarg soliloqui escrit en alexandrins amb passatges en prosa poètica que representen les estones disperses que el son i els somnis conquereixen a una nit en vetla. Ací apareix el desassossec nocturn, tan irracional. Ahí naix la reflexió poètica tan valuosa —tan pessoana també, tan poc fusteriana, paradoxalment— que fa Ortells sobre el callar. Escriu: Segons en quines circumstàncies, callar per voluntat té la força del crit. Escriu: Escollir el silenci no és sempre evasió, renúncia, cuirassa, fugida, oblit, mordassa. També pot ser recerca, viatge, retorn, èxode cap a una nova veu. I sobretot, escriu contra Estellés i altres poetes messiànics, que ell és plenament conscient de no escollir ser poble, de no assumir cap veu que no siga la seua, i ni tan sols la seua, si no és que el contradiu. En la foscor de la nit, Ortells ha meditat, i ha creat bellesa, sobre el somiar i sobre el callar en este temps de profetes i estendards. Un temps massa present, a voltes massa irreal. Per això és quan somie que hi veig clar.