‘Mercè i Joan’: Rodoreda in love

“No hem de confondre les causes de la vigència de l’obra de Rodoreda amb els seus símptomes, prenguin forma de sticker, inflació d’adaptacions teatrals de les novel·les, publicacions oportunistes coincidint amb el quarantè aniversari de la seva mort o, fins i tot, forma de cita musical en una cançó quica d’Els Amics de les Arts”. Ho escriu Neus Penalba a l’assaig Fam als ulls, ciment a la boca (3i4), en una introducció que sembla imposada per l’ambient perquè no es pot parlar de Mercè Rodoreda sense emmarcar-la abans. Durant els últims anys ha passat de lectura obligatòria a escriptora cursi, mem irònic, emblema nacional, mare abandonadora i intel·lectual espiritual, i sembla que parlar d’una requereix primer rebutjar les altres. La pregunta sobre per què Rodoreda no es deixa d’actualitzar és òbvia i misteriosa alhora. Com tots els clàssics, la seva obra ens permet interrogar-la constantment, i alhora cada cop que ho fem, en traïm alguna part. Cansada d’apropiacions cuquis, Penalba ens deia que calia atrevir-nos a llegir l’escriptora amb tota la seva seriositat. No fa ni un any i Rodoreda torna a les taules de novetats amb una aproximació tan diferent com la del biopic romàntic.

Eva Comas-Arnal ha guanyat el Premi Proa de Novel·la amb una ficció sobre la vida de Mercè Rodoreda i Armand Obiols/Joan Prat entre els anys 1939 i 1948. És a dir, des de la seva arribada al Château de Roissy-en-Brie fins al moment en què tots dos treballaven per a la Generalitat exiliada a París, passant per Llemotges i Bordeus. Fa anys que Comas-Arnal es dedica a Rodoreda i n’ha publicat els assajos acadèmics El somni blau i Afinar l’estil, els dos sota l’empara de l’IEC. Mentre estudiava vida i obra, diu, se li va acudir la idea de novel·lar els vaivens de l’autora durant els anys més intensos de guerres i postguerres, i va posar com a nucli la relació amorosa entre els dos escriptors. D’aquí el títol, Mercè i Joan, que agafa els seus noms de pila per avisar que això va d’una dona i d’un home.

“He fet el meu Shakespeare in love”, deia Comas-Arnal a la cerimònia del premi. Però no ben bé. La pel·lícula de John Madden feia una interpretació humorísticament anacrònica i, per tant, molt fantasiosa, de la vida de l’escriptor. En canvi, Mercè i Joan es basa fidelment en la documentació, omplint-ne els buits diguem-ne sensorials, com la manera de follar, però també la psicologia d’amics només esmentats a les cartes. I això és el que té de bo i de dolent. Donant forma de novel·la rosa a vides que fins ara es podien conèixer a partir de la no-ficció, farà que molts lectors nous, potser aquells que arrosseguen el llast de la lectura obligatòria, arribin a llegir sobre les circumstàncies que van viure Rodoreda i Obiols aquells anys. De fet, a mesura que hi ha més escenes que recreen episodis històrics, la novel·la va persuadint, perquè el treball és exhaustiu: Comas-Arnal sap del que parla i entoma bé temes peluts com la feina d’Obiols al camp Lindemann.

Però, com l’autora insisteix sempre que pot, aquesta és una novel·la d’amor. El lector que sí que s’hagi acostat a les biografies o reculls de cartes que s’han anat publicant al llarg dels últims anys, sap que la relació entre Obiols i Rodoreda va ser especialment tortuosa. Els dos van arribar a Roissy-en-Brie casats i amb un fill a Catalunya, i durant els anys que abasta la novel·la, Obiols no va acabar de deixar morir la relació amb Montserrat Trabal, la seva dona, ni va tenir gaire determinació en l’amor. Això porta a abjecció i gelosies que Comas-Arnal reflecteix però també vol salvar perquè, escriu, “qui venç en l’amor, venç en tot”. Mercè i Joan acaba bé, però sabem que Rodoreda i Obiols no van acabar de vèncer mai del tot.

El dia del premi, es feia servir l’argument que qualsevol cultura normal compta amb pel·lícules i novel·les basades en la vida dels seus escriptors cèlebres. Però qualsevol cultura normal no ha de reivindicar gaire el que fa. És evident que ara llegim els clàssics desacomplexadament, que el mem conviu amb la lectura seriosa i amb la bioficció pop, i que tots es poden retroalimentar sense necessitat de fer-se mal. També que Rodoreda serà un esquer i, gràcies a la seva figura i tota la intel·lectualitat a l’exili del seu voltant, un melodrama d’amors i gelosies a l’Europa del segle XX guanya gravetat.

Però dèiem que és impossible oferir una Rodoreda sense trair-ne d’altres, i en aquest cas el desig d’explicar part de la seva història com una novel·la lleugera deixa de banda certa complexitat que caracteritza l’obra de l’escriptora. Com passa amb tots els biopics, Comas-Arnal no pot només explicar els fets, ha de triar l’artifici literari idoni per donar-los un sentit: inclou un narrador conscient de la mirada del present, impregna la novel·la d’expressions refistolades d’època, treballa l’oralitat en cada personatge i, fins i tot, imita l’estil literari de Rodoreda en alguns fragments. Tot, amb una voluntat deliberadament clarificadora. I precisament perquè hem llegit Rodoreda sabem que, per a ella, no hi ha manera de narrar un conflicte sense l’esforç literari que en rebutja una mica la interpretació.