‘Mammalia’: figures incomprensibles i devessall descriptiu

La cosa misteriosa que posava en marxa els contes que Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984) va reunir el 2019 a Satèl·lits era que una nit de pleniluni la lluna s’entossudia a no sortir i una fosca absoluta s’apoderava de la terra, amb totes les conseqüències que produïa aquesta excentricitat de la naturalesa sobre els éssers vius. En un principi, podia semblar que entràvem en el territori de la ciència-ficció, però l’autora ens sorprenia desplaçant l’element fantàstic del focus de l’atenció per centrar-se en unes circumstàncies domèstiques gens espectrals: al llarg d’aquesta nit sense lluna, un pare i un fill es retroben, una noia coneix els seus futurs sogres, i no són poques les parelles que experimenten el que solen experimentar totes les parelles en un moment o altre de la seva relació, la nostàlgia del present. Elisenda Solsona aconseguia que cada anècdota semblés trivial, però tot s’anava tenyint d’un aire tan sinistre com el que pot envair-nos si ens adonem de l’absència de la lluna en el lloc habitual i ordinari que li pertoca.

Ara, a Mammalia, la cosa misteriosa que batega al fons de la novel·la és que estem en una societat on les relacions íntimes es mantenen gràcies a la tecnologia i on la natalitat es troba sota una estricta vigilància estatal: els úters dels mamífers s’han deteriorat, quedar-se embarassada de manera natural és tan perillós que s’ha prohibit, i les candidates a ser fecundades per fer embrions sans han de superar un seguit de proves en clíniques especialitzades. Sobre aquest rerefons distòpic —de tant en tant cau una “pluja fosca”, d’aigua i cendra, i al port de Barcelona un tifó s’endú un senyor gran—, la protagonista, una nena de vuit anys, durant unes vacances d’estiu al sud de França, es perd i es refugia en una cova on localitza unes pintures enigmàtiques, “la silueta esquemàtica de tres figures humanes de color vermell”, tres cossos que s’agafen de les mans, els caps envoltats per un cercle perfecte, i amb uns hexàgons perfectes a la part del ventre, i que li desvetllen, per dir-ho d’alguna manera, la imaginació folletinesca del seu passat. S’ha d’entendre que Elisenda Solsona ha volgut escriure sobre el procés emocional de la maternitat i els fantasmes inesperats de les relacions familiars, sobre els secrets muts que vinculen els fills i els pares, però els ulls del lector no s’acostumen a l’excessiva i torrencial foscor que impera arreu de la novel·la, com si els símbols —perquè s’ha de suposar que ho són, encara que no se sàpiga molt bé de què—, o els misteris —continus i irresolubles— que es materialitzen com una altra cara de la realitat no tinguessin cap mena d’intencionalitat narrativa, semblants a una escenografia boirosa que tan sols pretengués augmentar la inquietud inexplicable de l’atmosfera de Mammalia. Massa sovint es té la impressió que les coses i les figures incomprensibles escampades aquí i allà, pràcticament a cada pàgina, només hi són per revelar-se així, incomprensibles, tot i que la pretensió potser sigui dotar d’eficiència poètica unes peripècies més opaques que no pas fantàstiques.

Segurament la novel·la seria més plaent de llegir —no es perdria el do de la curiositat i voldríem saber en tot moment què més passa després de cada escena— si l’autora hagués optat per una escriptura menys generosa i, en comptes de l’abundància de tants de detalls superflus, que acaben alentint desesperadament la lectura —una gavina, que es posa a la barana d’una terrassa, a part de fer un crit agut, per exemple, resulta que també té un bec que no li encaixa bé—, hagués dirigit amb més èmfasi les línies argumentals, malauradament desdibuixades entremig de tant de desordre. A Mammalia s’hi troba a faltar l’energia narrativa que es hi havia en alguns dels contes de Satèl·lits, com si la mecànica estilística d’Elisenda Solsona s’hagués rovellat una mica, o com si no hagués gosat contenir amb més força un devessall descriptiu que acaba ensorrant la construcció d’unes trames que en cap moment conviuen amb comoditat, com si tots els personatges es molestessin els uns als altres, o com si la distopia volgués ocupar l’espai de la nena protagonista, o al revés, que també sembla possible.